2012

Et despertes a les set de la tarda, obres la finestra com un acte mecànic de cada matí, però avui l'habitació segueix a les fosques... vas cap al menjador i et trobes engolida pel moviment de dues persones que enreden preparant la nit de cap d'any, la mare prova de convèncer-te (avui m'he adonat de que és una paraula especialment bonica) de que tens un encostipat i t'apropa el termòmetre... llàstima que de febre poca i l'únic símptoma siguin uns ulls com unes taronges d'haver-te passat la nit d'abans i tot el dia, plorant.
Però li segueixes la veta perquè és una bona excusa i així et permets quedar-te una mica al marge de tot.
I s'acaba l'any i s'acaba tot, s'acaba ell i aquella part de tu... i l'enyorança sobretot l'has ben embotit en aquest 2011, així que demà no en quedarà res.
Com si una part de la memòria passes a l'autodestrucció en unes quatre hores... perquè l'aprenentatge el vas fer en el seu moment i l'únic que en pots extreure ara és repetir i  has de tenir temps de fer-ho abans d'aquesta nit.


Així que d'aquí poc suprimiré un any de la meva vida, perquè ja l'he après però a diferència dels altres no el vull guardar, bàsicament per sobreviure i no arrossegar-me pel 2012. Aquest és cap-i-cua i mola, i simplement per això cal esperar que sigui millor que l'anterior, que tampoc s'hi haurà d'esforçar massa. 

a l'hivern

Indecisa, t'espero. No has arribat que marxes, i abans de marxar penses en tornar. Però no arribes per quedar-te, una temporada, amb mi. La meva espera es converteix en incertesa, i aquesta al seu torn li cedeix el lloc a la por. Por per un món que amb més de vint anys se'm presenta desconegut, canviant, indecís com jo, com si ell alhora també estigués esperant, en una llarga i irreversible transició, el rumb que decidim prendre.

Tu i jo, classificats pel fet d'existir en una categoria, diferent però gens distant, i tot dos junts barrejats en aquest temps cíclic que creia conèixer i que m'estafa i em desconcerta.

Torna, vine per quedar-te, porta'm el teu alé, fred, que em talli la cara, que em plorin els ulls, que se'm glaçi el cos i em faci petita a sota de jerseis i mantes.
Neteja'm, escampa els fulls en brut, les plomes, la pinassa, la distància al mar i a les muntanyes, apropa-m'ho tot, les olors, com només tu pots fer.
Emporta't aquesta tebiesa que m'adorm la sang, que se m'enduu la iniciativa, que m'enfonsa en l'absència.
Glaça'm fins que em cremi la pell, trenca'm en mil bocins i agafa el que més t'agradi, com a ofrena.
Seré gebre, feta a mida per a tu, freda com el gel, i a vegades roent per a que no m'avorreixis.

objectiu.net

Aquesta nit la nostàlgia et pidolava pels carrers, escrivia manifestos, plorava desesperada, i jo sense saber consolar-la, t'escric ara: vine, deixa-ho tot i vine.

perquè la clau coincideix amb el pany

perquè les cames em corren soles carrer avall
i em fuig la consciència.

perquè la clau coincideix amb el pany
i en això li dic casa meva.

perquè sonàmbulament empenyo la porta
i no trobo a qui m'espera.

perquè des de petita em van voler convèncer
                                                                    del que no em podien fer creure]
i ara l'absència em desespera.

però ni el costum, ni la coincidència
tenen prou força per a conformar-me,
i cada cop tinc més clar que de "casa meva"
només en queda dues paraules.

Emmarco amb quatre fustes un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom i amb guix l'escric a sota.
Maria Mercè Marçal

la revolta dels croissants

Els cabells vermells, arrecada al nas, uns trenta llargs indecisos i unes corbes suaus que s'insinuen a sota d'un jersei blau fosc que cau a sobre d'uns texans gastats una mica enfarinats com d'haver-se espolsat les mans en algun moment relativament aviat.

Em saluda amb un "Bon dia, guapa" acompanyat d'un mig somriure que sembla que em piqui l'ullet però amb els llavis. M'agrada.
Ens envolta l'olor de la mantega, la farina, la llet i l'anís, la xocolata i la crema, i de tant en tant una ràfega de sucre mòlt ens avisa de que entra algú. Em mira directament als ulls quan em parla i em respon amb calma cadascuna de les preguntes que li faig sobre els ingredients de cada dolç.

Entra una dona gran, i ens intenta interrompre saltant-se l'ordre de la cua...
Pèro segueix parlant amb mi. Dubto per uns moments, però jo també continuo parlant mirant de reüll a la senyora, que ho torna a provar, aquest cop cridant una mica més alhora que estira el coll per si és que no l'hem sentida... Llavors li respon que "Siusplau, respecti el seu torn" i la dona gran malauradament no l'entèn i s'acomiada amb un "Ja veig que no tens el que busco".

No és el primer cop que ho fa, ja l'he vist en acció altres vegades. Fa uns mesos vaig entrar a la fleca i hi havia una senyora que li explicava que una veïna del barri tenia càncer i que de segur que l'havia hagut de veure i que "con lo que había sido y lo que ahora es, pobre mujer" i l'altre que no la recordava o no en volia parlar, li negava. I la senyora, vinga va, una altra vegada "si la tienes que haver visto, es de por aquí", fins que es va cansar i li va respondre "mire usted, es que a mi los cotilleos morbosos no me interesan". La senyora va provar de defensar-se però no li va sortir bé i va marxar.

En un primer moment sorprèn, i fins i tot pot semblar una mica desagradable... com si algú et fes participar en alguna mena d'atemptat psicològic a la gent gran, res més lluny de la realitat.
Més aviat, consisteix en establir un respecte equitatiu en tots els sentits, ni esbiaixat ni interessat. I amb que no és interessat vull dir, és clar, que pots perdre clients si no els tractes com ells consideren que hauries de tractar-los; si segueixes les teves pròpies pautes, i potser amb ells no els hi escauen.

Tot i que, per una altra banda, és precisament per situacions com aquestes pel que jo prefereixo comprar al seu forn, perquè és coherent amb el que creu i actúa justament segons les seves idees.
Perquè, a la seva manera, va fent una petita revolució cada dia.

a la mare

ara ja no em faràs plorar, arribes tard, m'han fet de pedra
parles però no t'escolto i penso en com escriure-t'ho;

que no, que les coses no es fan així
no vull fer-les
que no es diuen d'aquesta manera
no te les diré

no hauries d'exigir el que t'ofereixo,
no ens devem res, si et sap greu

no pots robar un gràcies perquè se't convertirà en fum
i el fum sempre és més del que aparenta,
i es perd i s'amaga i no es troba
i sense adonar-te'n tota tu estàs feta d'ell,
i et vas espesseïnt... i ja no tornaràs a ser lleugera ni a poder volar tan alt com abans,
i vas sumant fracassos i frustracions per costum,
i la teva esperada comoditat és tan amarga que et costa d'empassar

jo cada dia sóc més pedra, mare
plora tu si pots.

"y no me corto cuando quiero volar, abre las alas junto a mi" de acero, extremoduro

- Ens estimem.
- I ens casarem.
- I ens estimem tant que tenim por.
-Volem un encanteri, un conjur, un amulet.
- Alguna cosa que ens garanteixi que podrem estar sempre junts.
- Que ens asseguri que estarem un al cosat de l'altre fins que ens trobem amb Manitú el dia de la nostra mort.
- Si us plau, hi ha alguna cosa que poguem  fer?

El vell bruixot de la tribu, emocionat de veure-l's tan joves, tan enamorats... els hi va dir:

- Hi ha una cosa... però no ho sé, pot ser molt difícil i sacrificat...
Tu, Lluna-Negra, veus la muntanya al nord del nostre poblat? Hauràs d'escalar-la sola i sense més armes que una xarxa i les teves mans, caçaràs el falcó més gran i formós. Un cop l'atrapis hauràs de dur-lo aquí el tercer dia després de la lluna plena.
I tu, Cavall-de-Foc, hauràs d'escalar la muntanya del Tro i quan arribis al cim caçaràs l'àliga més gran i potent només amb una xarxa i les teves mans, sense ferir-la, i la portaràs aquí el mateix dia que la Lluna-Negra.

Els joves es van mirar amb tendresa i després d'un somriure fugaç van marxar tots dos, un cap al nord, l'altre cap al sud, en busca del que els hi havia demanat el vell bruixot.
El tercer dia de la lluna plena, els dos joves van aparèixer davant la tenda del bruixot amb els animals dins de les respectives bosses de tela.

El vell els va demanar que treiéssin les aus de les bosses...

- Volaven alt?
- Sí, com ho vas demanar, i ara... les matarem i beurem l'honor de la seva sang?
- No.
- Les cuinarem i menjarem el valor de la seva carn?
- No. Feu el que us dic. Agafeu les aus i lligueu-les entre elles per les potes amb aquestes cordes de cuir. Després deixeu-les anar i que volin lliures.

El Cavall-de-Foc i la Lluna-Negra van fer el que el bruixot els hi havia dit, i l'àliga i el falcó van intentar volar però només van aconseguir revolcar-se pel terra. Uns minuts després, les aus frustrades per la incapacitat van començar a barallar-se entre elles fins a fer-se mal.

- Aquest és el conjur. No oblideu mai el que heu vist. Sou com una àliga i un falcó; si us lligueu l'un a l'altre, encara que sigui per amor, no només viureu arrosegant-vos sinó que a més, us fareu mal entre vosaltres. Si voleu que el vostre amor perduri, "voleu junts peró mai lligats".

Aquesta és una antiga llegenda dels indis sioux que ens demostra com només observant la natura i reflexionant una mica, podem obtenir una resposta senzilla a les preguntes que semblen més complicades del nostre dia a dia.

Blanques i negres

Em persegueixen, blanques i negres, en un continu moviment asimètric.
Com ombres tot al meu voltant, intento atansar-me a elles.
Probo de copiar els seus moviments però mai arribo a temps, em desesperen i per això m'atrauen.
Com una hipnosi en tons grisos forçats per la velocitat, se'm defineixen i barregen constantment; i sempre el temps, sempre.
 Em parlen, m'exciten, les necessito; play it again, Nina.

Estàticament dinàmica

I de sobte, caminant pel carrer, aturar-te perquè d'un balcó n'hi penja desmesuradament una flassada d'heura, i com si fos una senyal, asseure't al portal a esperar qualsevol cosa entre el rerefons gris de les voreres i dels murs que t'envolten, opressors d'una realitat poc creïble, desesperant i juganera.
Per uns moments deixar de ser una pèssima actriu als ulls dels desconeguts que se t'obliden i desapareixen, i per fi retrobar-te amb ell, el teu jo, del qual fa uns dies que t'amagues fent servir el temps com a escut.
Sorprendre'l amb una ganyota trista i adonar-te llavors de la necessitat simbiòtica que us uneix, de la dolça, melancòlica dependència que us condemna a aquest joc de cuit i amagar constant.
I voldries quedar-te així, nodrint-te només, ara sí, de la seva percepció, aturada sota l'heura, ensamblant pensaments un darrere l'altre.
Estàticament dinàmica.

De què té gust un petó un diumenge a les 9 del matí?

Una vegada un amic em va preguntar que quin gust tenia un petó un diumenge a les 9 del matí.
En aquell moment no li vaig saber respondre i recordo que vaig sentir una por petita davant la incertesa de si mai ho sabria.
Ja fa un temps però, puc dir que per mi un petó un diumenge a les 9h del matí...
... té gust a la nit anterior, a l'última cervesa, o a tast de crema d'orujo i molt sovint al proper café que et
prendràs abans de sortir de casa;
a les ganes de seguir despert tot just ficar-te al llit, i a la tendresa suau dels llençols quan t'estàs despertant
i t'envolta aquella claror com una mena de boira hipnòtica;
a mandra en forma de tarda de pluja que vindrà, o a alegria nevada per la presencia de les muntanyes, la flaira de les quals s'ha escolat per la finestra durant tota la nit i s'escampa per l'habitació emplenant cada racó.
A vegades l'acompanya un toc subtil de mandarina, de melmelada de nabius, de iogurt amb cereals de xocolata, i fins i tot en alguna ocasió, de migdiada de romesco o de vespre de cacau 85%.

I em sorprenc, confosa, tement l'oblit, que ve de la mà del temps, de la resposta a la pregunta d'aquell amic que ja fa uns anys que no veig.

passeig d'una nit d'estiu

De tornada a casa m'ha semblat veure el teu cotxe pel carrer... quina troballa més inoportuna!
I ja hi som, neguitosa cap avall d'aquella rambla-guitarra tan llarga, i a mi que m'agrada, ja em tens tot el camí cavil·lant, perduda en la foscor de l'envesprat, com si qualsevol que passés al meu voltant no fos més que l'ombra, l'ombra d'algú d'un món pel qual jo ja no passejava.
I el teu cotxe... ni m'hi vaig poder acomiadar! Nosaltres que havíem compartit 2 anys d'aventures i sexe furtiu, i de regal, les marques als meus genolls.
Quina sensació de pertinença, de criatura arrencada dels braços de la mare... i de qui seràs ara, petit?
Les meves teories morien en aquell instant... Si això ho sento pel cotxe, que sento per l'home que el condueix? Millor dit, si això ho sento per un cotxe, que sentiré per l'home que el condueixi?
Jo que ja no sé creure en les parelles ni en tot el llistat de suposicions que comporta formar-hi part, que m'he decidit a estimar sense mesura, sense límits, sent-l'hi fidel al amor en general... i de sobte un cotxe em fa tocar de peus a terra, de peus i de cap i de tot!
Aquest sentiment de pertinença, de possessió, de dependència... és el que dóna lloc a les parelles! Llavors són les nostres mancances, les nostres debilitats, els nostres buits, que ens reclamen que algú els supleixi!
I, normalment, ha d'ésser una persona, perque sobretot si és d'amagat, més d'una porta molts de mals de cap que a llarg termini fan més nossa que servei.
Llavors, una persona que sigui capaç d'estar bé en tots els sentits, que se senti completa per si mateixa, no necessitarà a ningú, sinó que podrà compartir-se amb unes quantes. Però, em pregunto, d'aquesta manera no ens deshumanitzem una mica? No està en la naturalesa de l'ésser humà tenir una part dèbil? Teòricament ho desconec, però en la pràctica asseguro que si no tenim una part dèbil no en tenim cap.
I bé, aquí és quan sense cap tipus de problema he decidit ser una mica menys humana per a poder ser coherent amb la meva teoria sobre l'amor global.
Així que estimada etapa deshumanitzant, aquí vinc amb els meus 6 sentits, sense por de cap mena...
que si em fas equivocar no seràs més que una altra fase de la meva vida més o menys dolorosa, més o menys bunica, de la qual hauré aprés i hauré extret una altra teoria per a seguir conduint aquesta vida, que saps que et dic, que m'agrada, i massa i tot a vegades!

i digue'm...

... fins a quin extrem vam arribar, amor?
fins a quin maleït punt d'agonia?
era el que havíem dit aquell dia poc després de conèixer-nos, que només ho deixaríem estar quan la situació hagués arribat a un punt més que insostenible?
al teu costat he viscut la primavera més dolça i màgica de la meva vida, però també el més llarg, subtil i profund dels inferns.
què ens hem fet? se m'havia oblidat fins i tot riure!

carta per a tu

Bona nit,

Se'm fa estrany i és que no m'ho esperava, però després d'haver parlat amb tu l'altre dia em sento molt forta, com feia temps que no m'hi sentia, i és agradable.
Evidentment va ser molt intens veure't i en el moment en qüestió em ballaven per dins lluites i confrontacions de sentiments i de raonaments, però tot i que potser vaig parlar un pèl massa, crec que et vaig dir el que t'havia de dir, ni més ni menys, i de la manera més sincera.
De tot, em quedo amb el moment més violent curiosament en forma de un "i et trobo a faltar, perquè et trobo a faltar molt" i el teu "jo també et trobo a faltar" amb el teu accent empordanés esmicolat per la situació.
Per què? Per la intensitat intrínseca de la frase en sí, perquè m'agrada com a comiat del que hem tingut, perquè és dramàtic i farragós, i et deixa amb el regust amarg d'una cançó de rock dels 70 feta a mida.

Val a dir que des de llavors que no t'he vist i que no he tingut massa temps per a reflexionar-hi com sé que hagués fet si l'hagués tingut, però la meva vida aquests dies corre a contrarellotge mentre intento arreglar mig món, i cal remarcar que sento que m'ha anat bé que això fos així perquè tot se'm fa més lleuger.
La càrrega no té temps d'acumular-se i flueix a la força, que és el que jo més necessito, fluir indefinidament.
Suposo que a llarg termini el resultat seria semblant, però d'aquesta manera m'estalvio el plany i tot el que comporta.
Desitjo contínuament que voli el temps.

Em sento forta perquè he començat a païr-ho i veig que no se'm torna massa, només una miqueta, segons les ànsies, a l'estil ceba. Ara consisteix en anar fent i anar-me cuidant, mimant i arreglant-me per dins, agafar un parell de minuts al dia, cada dia i dir-me: "vinga maca, sigues el que ets, viu el que ets i disfruta-ho en cada moment".

Aprofito per a comentar que també em sento forta, perquè malauradament o no, però tal i com bufen els vents actualment, em sento coherent amb el què ha passat, de fet sabia que hauria d'arribar el dia, per a tots dos.

Ara no hi pensaré massa, és part de l'autoteràpia imposada inquisitivament, però et guardaré com un record de color verd tèrbol. I quan l'obri sentiré el gust de la xocolata negra desfent-se al costat del foc, la olor que deixàvem al llit, els cants de les mallerengues petites, dels picots garzers i de les cotxes fumades i tot en conjunt em transportarà al moment en que semblava que ens foniem l'un amb l'altre mentre ens parlàvem a cau d'orella per fer-nos conscients de la sort que teníem per tot el que estavem vivint.

I com deia Baudelaire,
"mais qu'importe l'éternité de la damnation à qui a trouvé dans une seconde l'infini de la jouissance?"


Seràs únic per a mi, no ets substituïble.

Ens veiem.

carta d'esquenes a un amor 2

Defugit amor:

T'he odiat amb molta força i després t'he perdonat, tot en un mateix dia.
Ara et trobo a faltar i desitjo que no haguéssis existit mai.
Sento i penso moltes coses, massa, però sóc incapaç de dona'l-s'hi forma.

L'únic que tinc clar és que t'enyoro... i se'm fa eterna la nit.

recorda'l

no podem dir que no ho vam intentar

carta d'esquenes a un amor 1

Defugit amor:

T'he buscat aquest vespre entre els caps de la gent esperant no trobar-te.
T'he buscat amb ganes desitjant que no apareixessis per enlloc.
T'he buscat dissimuladament per en el moment de creuar-nos, fer veure que no t'havia vist.
I era allà on havies d'estar, i no hi eres. Hauries d'estar amb mi, i no hi ets.
Sincerament, esperava que no hi fossis i espero que no hi siguis, ja que no seria la teva voluntat, perque la teva voluntat i el teu interés fa uns mesos que estan de vacances i tu sense ells no ets capaç de trobar-te, i molt menys de trobar-me a mi, encara que estigui al teu costat sense moure'm.
T'odio, a tu i les teves indecisions, el teu autoengany, el teu egoïsme i la teva manipulació.
T'enyoro, a tu i els teus braços, la teva esquena, la teva veu, la teva olor, la teva manera d'enraonar i sobretot el teu somriure quan sincerament em deia, ja fa molt temps però, que erem la història.
Però tinc les coses bàsiques clares, i tot i que ferida, encara m'aixeco als matins i em sento viva amb un munt de petits detalls que a tu et passen per alt.
Serà dur i llarg, sens dubte. Has estat un gran amor, dels epidèmics i invasius, que poc a poc es van apoderant de tot el cos, fins que és amor el que et raja per cada porus, amb cada carícia i amb cada paraula.
No sé com tractar-te ara i ho faré amb sinceritat i amb la màxima naturalitat, encara que de tant en tant tingui la necessitat d'amagar-me en un bloc per escriure't algunes coses que no et podria dir de cap altra manera, i que, perquè quedi clar, tu no llegiràs.

T'envio una abraçada llarga, d'aquelles que contradient a totes les parelles, t'agafava jo per darrere i et feia petons a l'esquena mentre erem estirats al llit.