I de sobte, caminant pel carrer, aturar-te perquè d'un balcó n'hi penja desmesuradament una flassada d'heura, i com si fos una senyal, asseure't al portal a esperar qualsevol cosa entre el rerefons gris de les voreres i dels murs que t'envolten, opressors d'una realitat poc creïble, desesperant i juganera.
Per uns moments deixar de ser una pèssima actriu als ulls dels desconeguts que se t'obliden i desapareixen, i per fi retrobar-te amb ell, el teu jo, del qual fa uns dies que t'amagues fent servir el temps com a escut.
Sorprendre'l amb una ganyota trista i adonar-te llavors de la necessitat simbiòtica que us uneix, de la dolça, melancòlica dependència que us condemna a aquest joc de cuit i amagar constant.
I voldries quedar-te així, nodrint-te només, ara sí, de la seva percepció, aturada sota l'heura, ensamblant pensaments un darrere l'altre.
Estàticament dinàmica.
