Pàgines


dissabte, 31 de desembre del 2011

2012

Et despertes a les set de la tarda, obres la finestra com un acte mecànic de cada matí, però avui l'habitació segueix a les fosques... vas cap al menjador i et trobes engolida pel moviment de dues persones que enreden preparant la nit de cap d'any, la mare prova de convèncer-te (avui m'he adonat de que és una paraula especialment bonica) de que tens un encostipat i t'apropa el termòmetre... llàstima que de febre poca i l'únic símptoma siguin uns ulls com unes taronges d'haver-te passat la nit d'abans i tot el dia, plorant.
Però li segueixes la veta perquè és una bona excusa i així et permets quedar-te una mica al marge de tot.
I s'acaba l'any i s'acaba tot, s'acaba ell i aquella part de tu... i l'enyorança sobretot l'has ben embotit en aquest 2011, així que demà no en quedarà res.
Com si una part de la memòria passes a l'autodestrucció en unes quatre hores... perquè l'aprenentatge el vas fer en el seu moment i l'únic que en pots extreure ara és repetir i  has de tenir temps de fer-ho abans d'aquesta nit.


Així que d'aquí poc suprimiré un any de la meva vida, perquè ja l'he après però a diferència dels altres no el vull guardar, bàsicament per sobreviure i no arrossegar-me pel 2012. Aquest és cap-i-cua i mola, i simplement per això cal esperar que sigui millor que l'anterior, que tampoc s'hi haurà d'esforçar massa. 





dimecres, 28 de desembre del 2011

a l'hivern

Indecisa, t'espero. No has arribat que marxes, i abans de marxar penses en tornar. Però no arribes per quedar-te, una temporada, amb mi. La meva espera es converteix en incertesa, i aquesta al seu torn li cedeix el lloc a la por. Por per un món que amb més de vint anys se'm presenta desconegut, canviant, indecís com jo, com si ell alhora també estigués esperant, en una llarga i irreversible transició, el rumb que decidim prendre.

Tu i jo, classificats pel fet d'existir en una categoria, diferent però gens distant, i tot dos junts barrejats en aquest temps cíclic que creia conèixer i que m'estafa i em desconcerta.

Torna, vine per quedar-te, porta'm el teu alé, fred, que em talli la cara, que em plorin els ulls, que se'm glaçi el cos i em faci petita a sota de jerseis i mantes.
Neteja'm, escampa els fulls en brut, les plomes, la pinassa, la distància al mar i a les muntanyes, apropa-m'ho tot, les olors, com només tu pots fer.
Emporta't aquesta tebiesa que m'adorm la sang, que se m'enduu la iniciativa, que m'enfonsa en l'absència.
Glaça'm fins que em cremi la pell, trenca'm en mil bocins i agafa el que més t'agradi, com a ofrena.
Seré gebre, feta a mida per a tu, freda com el gel, i a vegades roent per a que no m'avorreixis.




objectiu.net




Aquesta nit la nostàlgia et pidolava pels carrers, escrivia manifestos, plorava desesperada, i jo sense saber consolar-la, t'escric ara: vine, deixa-ho tot i vine.

dijous, 22 de desembre del 2011

perquè la clau coincideix amb el pany

perquè les cames em corren soles carrer avall
i em fuig la consciència.

perquè la clau coincideix amb el pany
i en això li dic casa meva.

perquè sonàmbulament empenyo la porta
i no trobo a qui m'espera.

perquè des de petita em van voler convèncer
                                                                    del que no em podien fer creure]
i ara l'absència em desespera.

però ni el costum, ni la coincidència
tenen prou força per a conformar-me,
i cada cop tinc més clar que de "casa meva"
només en queda dues paraules.



Emmarco amb quatre fustes un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom i amb guix l'escric a sota.
Maria Mercè Marçal

dilluns, 5 de desembre del 2011

la revolta dels croissants

Els cabells vermells, arrecada al nas, uns trenta llargs indecisos i unes corbes suaus que s'insinuen a sota d'un jersei blau fosc que cau a sobre d'uns texans gastats una mica enfarinats com d'haver-se espolsat les mans en algun moment relativament aviat.
Em saluda amb un "Bon dia, guapa" acompanyat d'un mig somriure que sembla que em piqui l'ullet però amb els llavis. M'agrada.
Ens envolta l'olor de la mantega, la farina, la llet i l'anís, la xocolata i la crema, i de tant en tant una ràfega de sucre mòlt ens avisa de que entra algú. Em mira directament als ulls quan em parla i em respon amb calma cadascuna de les preguntes que li faig sobre els ingredients de cada dolç.

Entra una dona gran, i ens intenta interrompre saltant-se l'ordre de la cua...
Pèro segueix parlant amb mi. Dubto per uns moments, però jo també continuo parlant mirant de reüll a la senyora, que ho torna a provar, aquest cop cridant una mica més alhora que estira el coll per si és que no l'hem sentida... Llavors li respon que "Siusplau, respecti el seu torn" i la dona gran malauradament no l'entèn i s'acomiada amb un "Ja veig que no tens el que busco".

No és el primer cop que ho fa, ja l'he vist en acció altres vegades. Fa uns mesos vaig entrar a la fleca i hi havia una senyora que li explicava que una veïna del barri tenia càncer i que de segur que l'havia hagut de veure i que "con lo que había sido y lo que ahora es, pobre mujer" i l'altre que no la recordava o no en volia parlar, li negava. I la senyora, vinga va, una altra vegada "si la tienes que haver visto, es de por aquí", fins que es va cansar i li va respondre "mire usted, es que a mi los cotilleos morbosos no me interesan". La senyora va provar de defensar-se però no li va sortir bé i va marxar.

En un primer moment sorprèn, i fins i tot pot semblar una mica desagradable... com si algú et fes participar en alguna mena d'atemptat psicològic a la gent gran, res més lluny de la realitat.
Més aviat, consisteix en establir un respecte equitatiu en tots els sentits, ni esbiaixat ni interessat. I amb que no és interessat vull dir, és clar, que pots perdre clients si no els tractes com ells consideren que hauries de tractar-los; si segueixes les teves pròpies pautes, i potser amb ells no els hi escauen.

Tot i que, per una altra banda, és precisament per situacions com aquestes pel que jo prefereixo comprar al seu forn, perquè és coherent amb el que creu i actúa justament segons les seves idees.
Perquè, a la seva manera, va fent una petita revolució cada dia.