Pàgines


diumenge, 4 de novembre del 2012

we'll be drinking margaritas by the sea


per a la Nus*




Thelma: You awake?
Louise: Guess you could call it that, my eyes are open.
Thelma: I'm awake too. I feel awake.
Louise: Good.
Thelma: I feel really awake. I don't recall ever feeling this awake. You know? Everything looks different now. You feel like that? You feel like you got something to live for now?
Louise: We'll be drinking margaritas by the sea, mamacita.
Thelma: You know we could change our names.
Louise: To live in a hacienda.
Thelma: I want to get a job, I'll work at Club Med.
Louise: Yeah, what kind of deal is that cop going to have to come up with to top that?
Thelma: Have to be pretty good.
Louise: Have to be pretty damn good.

       







- No estàs sola.
- Tu tampoc, no te n'oblidis.


dilluns, 8 d’octubre del 2012

una altra nit al carrer dels torrats

'Y a firmar en todas las paredes con mi piel:
a empezar deltoya.'
Deltoya, Extremoduro



convertida en un dragó corro per les parets,

 i m'enfilo en algun balcó amb vistes al mar.

darrere d'una porta de fusta corcada

un trapezi malferit em regala una cançó.

la sang freda se m'accelera

escoltant la meva pròpia redempció:


i diu que sí, que aviat viuré una mica més a prop del cel.











dimarts, 11 de setembre del 2012

bon dia estimada


a batzegades sembla que l'endèmia vol rebrotar aquesta tardor

i quin vertigen,
                       tants d'ulls que somien.



11 de setembre de 2012, satèl·lit





dimarts, 4 de setembre del 2012

drum bun!

There's a little place, a place called space
It's a pretty little place, it's across the tracks,
Across the tracks and the name of the place is you like it like that,
You like it like that, you like it like that, you like it like that...

divendres, 31 d’agost del 2012

tèrbolament blava

sobredosi de lluna,
bacanal a cal llop
i marees que es confonen


benvingut setembre


dimecres, 29 d’agost del 2012

the song of the dodo

Eren setze persones assegudes al voltant de tres taules de fusta ajuntades expressament per l'ocasió: un aniversari, fins i tot dos, i un retorn berlinès. El vespre transcorria sobretot alegre amb un toc lleugerament avançat de mes de setembre. Els grups de conversa es feien i es desfeien, entre les canyes i les mitjanes, seguint un equilibri dinàmic gairebé perfecte, que va resistir, fins i tot, l'arribada de les patates braves.
Exàmens de setembre, l'estiu i l'alcohol, travesses més o menys arriscades, algun cim, beques en busca i captura, l'incipient al·lopècia d'alguns i les seves particularitats genètiques, humor negre VS. humor absurd, recital de totes i cada una de les festes majors de barris que s'esdevindran en els mesos següents, àvies que envien missatges de mòbil, i capgrossos amb una pota que donen lloc a lloances fisico-socials graciosament insospitades, són alguns dels temes que es podrien destacar.
Eren setze persones de les quals com a mínim dotze havien estat recentment a un pas (un pas de la deriva genètica) de la presó. Presons preventives i jutgesses ineptes que se'n van de vacances tot fent gala dels fils que arrosseguen pertinents als seus titellaires. Acusacions falses i inoportunes que busquen el càstig d'uns caps de turc que paguin amb l'exemple per atemorir a tota la població.
Eren setze persones que van més enllà i que assenyalen sense por totes les injustícies i abusos que s'estant cometent actualment, i les mentides amb les quals els mitjans de comunicació pretenen afavorir els qui els hi paguen el sou.
A quin preu es ven la impassibilitat? I qui, en aquests moments, es pot permetre el luxe?






C'est l'histoire d'un homme qui tombe d'un immeuble de 50 étages. Le mec, au fur et à mesure de sa chute, il se répète sans cesse pour se rassurer: " Jusqu'ici tout va bien... Jusqu'ici tout va bien... Jusqu'ici tout va bien." Mais l'important, c'est pas la chute. C'est l'atterrissage.

La Haine (Mathieu Kassovitz)


dissabte, 30 de juny del 2012

la meva terra, la meva sang

Sovint hi ha paraules que tot d'una decideixen empadronar-se al meu cap i  llavors per molt que intenti fer-les fora, només aconsegueixo repetir-les una vegada i una altra amb cantarelles diferents.
Aquesta nit, es tracta d'un vers que em van fer aprendre fa molt temps, quan difícilment sentia el seu significat perquè la història, ja se sap, sempre queda més lluny que l'actualitat:

"Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir res.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena."

Però es veu que vaig manllevar aquest trosset d'història i l'he fet crèixer amb mi, i avui s'ha alçat i ha decidit revoltar-se. I cada vegada que el dic en veu alta, la pell l'invoca i la sang em corre més ràpid per les venes i tot el meu cos es transforma en ofrena a un passat, a unes emocions.

I me n'adono que el passat es repeteix i per tant també la història, com el vers que em ressona endins i em fa conscient que la meva gent també viu ara les Corrandes d'exili enmig d'una guerra subtil contra el coneixement i en busca d'un futur que aquí i a hores d'ara s'aposta en màquines escurabutxaques.

No vull cap comiat forçat, ni besar la terra abans d'allunyar-me, ni viure de l'enyor. 

Al meu cap també hi ha lloc per a dites, i n'hi ha una que ara li treu el lloc al vers i em xiuxiueja que "les úniques batalles que es perden són les que s'abandonen" 

I jo no puc abandonar la meva sang, ni la meva terra.






Corrandes d'exili - Joan Oliver (Pere Quart)

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.


L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una mare de Déu
que han trobat a la muntanya).


Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

diumenge, 17 de juny del 2012

la bellesa de la discordança


una bragueta mig oberta,
un botó desenfilat, 
una camisa sense planxar,
una jaqueta mal cordada.

una cremallera encallada,
un collaret trencat, 
un penjoll perdut, 
una arrecada desparellada.

una finestra entreoberta,
una porta mal ajustada,
una cortina sense córrer,
una persiana esquinçada.

un llit desfet i un quadre tort.

una faldilla que l'aire enfila indecent,
uns llençols oblidats al terrat,
un cafè vessat, una taca delatora:
un cigarret consumit per les hores.



dissabte, 19 de maig del 2012

that is the question

per a la Sara* que amb la seva situació m'ha fet adonar-me'n


l'amor no és feliç,
no és un detall, ni un favor, ni una mirada.
l'amor no és patiment,
no és ràbia, ni obsessió, ni uns ulls negats.
l'amor no és tranquil,
no és diplomàtic, ni feixuc, ni anguniós.
l'amor no és confiança,
ni competència, ni protecció, ni pertinença.
l'amor no és química ni física,
ni tans sols biologia.
l'amor no és impecable,
no és culte, ni respectuós, ni espera.
l'amor no és digne,
no és valent, ni lliure, ni és fa enrere.


l'amor, malauradament, només és.




"Viure. Amb totes les seves conseqüències. Inclosa la consqüència final. Viure tota la vida en un sol instant, veure sortir el sol a una terrassa de l'Eixample, abraçant a la persona adequada. Ser feliç; sentir-se, finalment, complet. Tan feliç, tan complet... que no necessitis res més. Absolutament res. Res."
La teva vida en 65'

http://www.youtube.com/watch?v=scif2vfg1ug&ob=av2n



ésser o ser: existir, tenir realitat; haver-hi.

dilluns, 16 d’abril del 2012

la poeta que viu en mi, mor en tu

la poeta que viu en mi es nodreix de l'entreteniment de la nostàlgia
i renega amb més o menys calma de qualsevol signe fred de racionalitat


la poeta que viu en mi escriu en clau de dol pentagrames de records, de moments
i no se'n sap avenir de l'apatia que impregna els rostres que recorren els carrers


la poeta que viu en mi em satura les hores amb recitals de mentides desertores
i s'empara en la follia de la bellesa d'uns mots silenciosos però roents


la poeta que viu en mi es lamenta aquesta nit enyorant el teu cos entre els llençols
i passeja els seus dits per l'estigma gravat al ventre d'un cos que mai se n'ha estat 
                                                                                                      de demanar]





*poeta: persona que, sense escriure poesies, té el gust i el sentiment de la bellesa i que, a més d'estar dotada de fantasia, oblida fàcilment la realitat per l'ideal


dimarts, 13 de març del 2012

calàpets, nenúfars, princeses




http://www.fotocommunity.es/pc/pc/display/18374509


Buscava allò al que hom anomena cor,
el seu tros de carn arrodonida i sanguinolenta,
la seva mandonguilla corrupte i enfangada.

A vegades el podia sentir, monòton i llunyà, però viu
feréstec, insistent; la tranquilitzava saber que malgrat que s'amagués, 
ferit, cansat, embriac de sang, el podria trobar.

Havia sobreviscut a la punxada del Fus Enverinat,
al malefici de la Bruixa desterrada que gemegava
des del Cau de la Lluna Viperina, totes les vesprades.

A la Sangonera nodrida de la seva sang; coàgul feixuc;
ou endimoniat; gangrena putrefacta, monyó rosegat
que havia esdevingut Drac, piròman dels seus boscos més profunds.

A les hipotètiques idees del Cavaller del Castell Inaccessible,
que per salvar-la l'empenyia penya-segat avall una vegada i una altra
i li explicava mil i un contes on sempre la condemnava: Princesa de l'Espadat.

Havia abandonat el camí cremat perseguint el ritme d'uns timbals,
resseguia la vora de l'estany com un funámbul, hipnotitzada pel so,
que li endevinava que ella era tot amb el que s'havia enfrontat: 

el Fus, la Bruixa, la Sangonera, el Drac, el Cavaller i la Princesa;
sis parts ocultes, íntimes, recluses, insubmises... 
sis conflictes interns que ara venien a desembocar a la bassa.

I allà estava el seu cor, atrapat dins d'un Calàpet Cantaire,
badant tranquil, a sobre d'un nenúfar que flotava en l'aigua.
Se'l mirava sorpresa però divertida, continguda... tenia unes ganes petites de besar-lo.





dimecres, 29 de febrer del 2012

28+1

Benvingudes al fascinant tripijoc de càlculs per a fer quadrar l'inesgotable temps en un calendari artificial, on les sortides i postes de sol són interrompudes pel dia i la nit, i on el ritme frenètic que se'ns imposa com a peces funcionals d'aquest sistema, no ens permet diferenciar entre cels, ni tan sols quan apareix el que ens ha de caure al damunt.
Benvingudes a la societat de consum on després d'adquirir 28 dies durant tres anys, el quart ens en regalen 1; on acostumades a la insípida rutina diària poques vegades aprofitem l'oferta; on tenim reservat al nostre nom un calendari amb els dies importants de la nostra vida marcats en vermell i els altres simplement ens ajuden a emplenar el nostre temps mediocritzat.
Em solidaritzo amb vosaltres avui que m'ha caigut el cel al damunt, i he sentit la presència del 29 d'una forma desmesurada, avui que he estat conscient de com passava el temps, impol·lut sempre, silenciós. 
Us convido a marcar tots els dies del vostre calendari de vermell, a aturar-vos a pensar una estona... fins que surti o fins que es pongui el sol, i per què no, a celebrar el vostre no-aniversari cada dia. No hi perdeu res, sobretot si us toca celebrar l'aniversari cada quatre anys.





dilluns, 27 de febrer del 2012

lluna felina

Alícia, fa cinc nits que el somriure del gat del país de les meravelles em saluda amb una ganyota burleta des del cel.
La meva ment recrea tots els contorns del fèlid al voltant de la dentadura brillant que travessa l'atmosfera espessa que envolta la ciutat. El somrís irònic em provoca cada vespre, no puc evitar mirar-lo una segona vegada. No li faig cap pregunta perquè conec la resposta, Charles: "No m'he de preocupar pel camí que triï, doncs arribaré a algun lloc si camino el suficient". Se m'escapa un somriure a mi també, quina bogeria més atrevida! Miro l'asfalt dissimulant. Fa cinc nits que la lluna es disfressa i fa teatre. Fa cinc nits seguides que somric.










diumenge, 26 de febrer del 2012

Succisa pratensis

Hoy me soñé al despertar que te follaba sin parar
siempre lo mismo y desperté, ya no me vuelvo a masturbar. 
Amor castúo, Extremoduro

Quin somriure tan original, és com si no me l'acabéssis de donar.
Et miro als ulls, necessito demostrar-te que no m'imposes, encara que d'aquesta manera m'arrisqui a que descobreixis les flames on ballen les meves ninetes.
Gairebé no puc concentrar-me mentre em parles, intento trobar el posat adient, el llenguatge corporal que et faci comprendre que aquesta prohibició que duc escrita als llavis, només està per a que la malmetis a llepades, per a que l'arrenquis a mossecs. Com aquesta roba, que ara que et tinc al davant, em fa nosa; i les mans em recorren un braç i l'altre, s'arrepengen a la cintura, imaginant, ansioses, la llarga travessa pel teu cos.
Tinc la pell indignada, que em crema, roent... només que t'apropessis una mica més, podries sentir l'escalfor que emana d'aquesta epidermis consumida per la febre de tenir-te tan a prop.
Entenc el que m'està passant, m'esforço per escoltar-te però només et puc sentir i t'agraeixo amb una mirada incendiària que segueixis parlant-me. Llavors me n'adono que ja saps el que passa i que realment ets tu qui em segueix la veta, ets tu el que controles la situació sabent que com més temps estigui al teu davant més forta serà la tremolor que em baixi per l'abdomen, aturant-se a l'entrecuix, anhelant aferrar-se al teu sexe dur, viril, poderós, en una lluita desfermada pel control del plaer ofert a l'altre, sempre més i en escreix... un combat ben llarg, on tots dos guanyem.
Em mossego el llavi, ja no sé com mirar-te sense saltar-te a sobre, m'amago dels teus ulls i acostant-me a la teva orella et confeso que no puc estar-me quieta al teu costat més temps... Reacciones molt més ràpid del que m'esperava, t'abalances sobre mi abans de que acabi la frase, i en un moment em tens clavada contra la paret, empressonada i teva...



No me importa que me claves,
como a un Cristo, en la pared;
ten cuidado, no me falte de comer!
Tu me agarras, yo te empujo,
y no me hace falta más:
con tu flujo me alimento de mamar.
Pedrá, Extremoduro






I destrossarem el monstre
del pou més profund del nostre cap,
y no nos volverá a enloquecer,
si no hay nada que nos pueda quitar.
Pedrá, Extremoduro




lletra: http://extremoduro.com/disco_pedra.php

dissabte, 11 de febrer del 2012

tan cerca, tan lejos




"tan cerca, tan lejos", recordes?
i dos peixos de gel 
nedant en un got,
t'enyoro si penso
que demà te'n vas.

Perquè els carrers es tornen
una mica més grisos,
una mica menys coneguts
quan et sento lluny.

"Queda't"
i m'has fet cas,
sense el teu permís
t'he robat una part
durant l'abraçada, 
espero tornar-te-la
en un mes amb "a".

Aprèn del fred, 
del verd, del mar;
que cada dia sentis
com val la pena 
haver marxat.

Sinó no s'hi val  
estar sense tu
sabent-te tan lluny.

Amb un somriure
impugnes la sentència:
"però tan a prop".


Pujaré la tristesa dalt les golfes,
[...] i baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Maria Mercè Marçal

dijous, 9 de febrer del 2012

la sagnia. que dolç tenir-te a dins


Entre salzes i bedolls,
el torrent i els gorgs.
Daga esmolada que rellisques
pels braços nus,
de tan vermella, la sang
enterboleix l'aigua.

I les sangoneres, petites
nimfes hematòfagues
enfilen la pell blanca, freda,
tremolosa al seu pas.
Besades de sang,
i l'anestèsic d'ofrena
pel turment que suposen
les nafres obertes.

Vessa el líquid espès,
lent, agonia fugissera
i de retruc:
verí desterrat
de la sang, esbandida.
Hirudinis excitats.

Que les meves venes
no condueixin ja mai més
aquesta agredolça metzina
que em té el cos malalt
des del primer contacte,
maleït! des d'aquell virus
infecte, en forma de petó.

La pell encesa crema,
roig l'avantbraç bull,
regalims d'incendi.
Cos desertat,
des dels cingles, estimbat.
Vall dels vents
que no saben on van.





http://naturalezacantabrica.blogspot.com/2009/08/sanguijuelas.html



dijous, 2 de febrer del 2012

22




Avui, el dia abans, abocada des de la vora de l'espadat a aquesta vall immensa que se'm presenta amb forma de 22... no sé si existeix un número més proper a la natura que aquest: els dos ànecs, coloms, garses, merles o pardals, abellerols o falcons, o potser pingüins depenent del punt de vista, sempre tan personal.
Per moltes voltes que li dono encara no tinc clar si és que la realitat és l'exterior i jo simplement hi participo, emmotllant-me a aquest món, o si la realitat és només la meva percepció: la combinació més bàsica dels meus sentits i de les diferents coses que aquests capten processats contínuament per la meva ment.
Filosofia occidental o filosofia oriental.
El més possible és que siguin totes dues coses: un món extern i un món intern creat a partir d'aquest mitjançant tots els receptors de sensacions del meu cos.


Així és que he decidit que aquest any el meu regal d'aniversari serà la intensitat.
Desprendre'm d'una vegada d'aquest abric glaçat que m'ha servit per a passar les primeres etapes del dol sense sentir gairebé res, i despullada, lliure de deutes i retrets, només amb la meva pell, llençar-me de cap des de l'espadat a la vall, des de mi al món. La passió com a dia a dia, la força perquè sí, i la lluita per mi.

Quan bufi les espelmes, desitjaré que les persones que he conegut, tant les que tornaré a veure com les que no, siguin molt valentes en el seu pas pel món. Que ser valent és l'única forma de mirar enrere i no penedir-se'n, de sentir que la vida no t'ha empresonat durant anys, sinó que l'has fet teva, que l'has aprofitat, que l'has viscut.


I a tu, tema inevitable durant un minut cada dia, ja no et culpo, no en tinc ganes i tampoc vull allargar més aquest tipus de pensaments. La resta del procés és més lent, en sóc conscient, però el dolor és vida i ara només he d'aprendre a anar-lo amollant a poc a poc.

Em sento bé, somric en plan ganyota, i amb aquest trosset de vida que no em pesa, em disposo a fer la meva pròpia drecera a partir d'aquesta vall.







[valenta: persona que s'atreveix a fer coses arriscades, que desafia el perill o que pren decisions difícils vencent la por.]

dimecres, 25 de gener del 2012

a contracorrent

Dimecres vint-i-cinc de gener. Les nou del vespre. Surto de la facultat després de fer una cervesa al local. No fa gens de fred. Baixo per un carrer on decenes d'autobusos s'organitzen per aparcar i desembarcar (tan de bo fos desembussar) el seus passatgers. Se m'empassa una onada de hooligans de totes les edats, alçades i formes possibles. Amb un rerefons blaugrana obligat em perdo per un moment entre ulls, nassos, boques, panxes, mans i cames que venen cap a mi, caminant els seus respectius portadors en sentit contrari al meu.
I jo que m'abraço al bròquil verd, l'enciam i els porros que duc entre els braços sense ser-ne conscient, amb un gest tendre de protecció cap a ells però també cap a mi. Al girar la cantonada als passatgers culés se'ls hi afegeix tota una colla de peatons guardiolistes i tots plegats parlen molt fort i riuen, excitats, aparentment contents, estranyament feliços... caminen els guerrers vers el camp de batalla.
Ben aferrada a les meves verdures adquirides tot just a la tarda, decideixo agafar una drecera per estalviar-me molestar a tot el personal noucampista amb el meu desconcertant pas a contracorrent, i perquè no, així arribar més ràpid a casa. Però abans d'enfilar el meu carrer encara em trobo amb uns quants grups de seguidors puyol-piquerians que miren estranyats el pobre bròquil verd que apreto contra el meu pit mentre enllacen un càntic messià, amb un altre en que parlen d'un tal Pepe, al qual conviden a deixar aquest món amb insistència. 
Obro la porta de casa i el meu pare em saluda amb un: "Ostres, avui juga el Barça" i vaig corrents, encara amb l'enciam i la resta als braços, a mirar-me al mirall del lavabo per si ho porto escrit a la cara, i per sort jo no m'ho sé trobar. Així que aprofitant la nit de disbauxa que s'esdevé a la ciutat, m'afanyo a endreçar els diferents vegetals, em cuino ràpidament un sopar de carbassa amb bistec i abans de que algú a casa se n'adoni, arreplego l'ordinador i els auriculars i aviso la Nit d'amagat, i en menys de cinc minuts ens asseiem a un racó del terrat, a explicar-nos la tarda fins que s'adorm arraulida al meu costat i llavors jo obro l'ordinador i començo a escriure mentre me la miro de reüll i penso que la meva passió no és blaugrana sinó negraiblanca en molts sentits.



diumenge, 22 de gener del 2012

païnt la tristesa, calma

Anava a escriure un text que comencés per "maleïda...", però gràcies en part al poc temps del que disposo aquests dies, la ràbia plena de retrets s'ha anat descomposant per donar lloc a una calma farcida de sentiments.
I ara tu descanses, amb aquella no-son plàcida dels qui se'ls ha aturat el temps.
Malgrat el rebombori, la sorpresa, les presses i els corre-cuites de la gent que t'envolta, tu restes quiet, tranquil, aïllat psíquicament de tothom.
I jo, que et busco en el temps i és allà on et veig, assegut a la taula fent una cervesa amb els amics; cuidant de la teva filla, la meva amiga, mentre ens fas riure fent el ximple a la platja; enorgullin-te de nosaltres encara que acabéssim de destrossar a Mozart en un concert de piano a quatre mans; repassant amb la guitarra antigues cançons, des dels anys 70 fins als 90, la nit de cap d'any; sent més proper que molts familiars per a mi...
No entraré a la saleta on et tenen per a que la gent s'acomiadi de tu, prefereixo imaginar-te sa i simplement adormit i acomiadar-me de tu amb records d'aquest tipus.

I ara emprens un gran viatge de tornada, un que de segur farà tothom el dia indicat i desitjo que sigui un procés molt agradable. Cada teixit del teu cos s'acabarà fragmentant en molècules plenes de vida que seguiran en aquest món i esdevindran part d'altres organismes. Curiós, però naturalment simple aquesta poca diferenciació entre la mort i la vida. Ens comencem a morir quan neixem i tornem a néixer quan ens morim. Aquesta és la veritable eternitat, encara que la volguem separar en dos noms diferents i a més definits de manera oposada, quan no és així. Generalment com més temps passa de vida, més mort estàs, i com més temps portes mort, més parts de tu han tornat a iniciar el cicle de la vida, i és clar, per tant també de la mort... i aquí és quan la definició comença a entrar en bucle. No es pot esperar més d'un cicle.

I els que quedem aquí, com ens estem morint encara, som els que patim, els que et trobem a faltar, i en els que has deixat un buit impossible de suplantar.
Sé que moltes persones intentaran omplir-li aquest buit a la teva filla, a la meva amiga, fins que se n'adonin que és impossible perquè el buit d'un pare no s'omple mai. I ella  haurà d'aprendre a viure amb això. Però no et preocupis, estaré al costat de la teva nena. I se'n sortirà. Promès.



"un-tallat-siusplau"

Decideixo fer una aturada en l'estudi, és un bon moment per a fer un cafè, però no en queda a casa i baixo al carrer en busca d'un bar, cafeteria o el que faci falta. Decideixo començar amb un itinerari aleatori: el primer tram a l'esquerra, sobretot. Després a la dreta, va, i a la següent cantonada a l'esquerra simplement perquè és el tercer moviment  i el tres és un número d'esquerres totalment. Somric, però la gent no se n'adona perquè ni miren, ni s'hi veuen.
Entro en un bar d'aquests petits on amb prou feines hi caben tres o quatre taules ben endreçades, en fila, que travessen tot el local. M'enfilo d'esquenes en un tamboret, al costat d'un home que es pren un refresc de cola rebaixat amb rom, mentre mira embadalit cap al televisor sense volum, on hi estan fent un partit de futbol d'uns equips que no li importen a ningú.
M'arrepenjo a la barra esperant a que el paio que fa de cambrer i que està, mínim, a més de mil quilòmetres de distància, eclipsat per un llibre gruixut de tapes dures i blaves que segur que parla d'alguna història al mar (perquè ja se sap que els llibres que tenen alguna tonalitat blavosa a la portada, contenen al seu interior alguna referència al mar... O sinó així hauria de ser, perquè el mar intenta ser blau malgrat que la humanitat ens hi capfiquem amb el contrari i no-sé-quantes variacions), em vulgui posar "un-tallat-siusplau".

I, saps què? No tenim el que ens mereixem, ni ens mereixem el que tenim. Mai. La cosa aquesta, a la que li diem vida (de normal) no funciona pas segons el conceptes de bé i de mal que nosaltres coneixem i que moltes persones tenen com a certs. Fins i tot quan et penses que ja ho has superat, a vegades te n'adones de que t'estas burxant simplement perquè per uns instants has avaluat la teva vida en funció d'aquest bé i d'aquest mal, que a l'hora de la veritat no representen res, són inútils com a mitjans d'avaluació de la nostra "cosa".
Perquè, què et penses? Que si s'han portat malament amb tu, et vindrà algú perquè obviament t'ho mereixes, a dir-te: "Ai, pobreta, que t'han fet mal? Tranquila, que jo sóc un tio de puta mare i t'enamoraràs de mi infinitament i en un parell de mesos ni t'enrecordaràs d'aquell babau que ni sabia qui era, ni el que volia, o encara pitjor, que sí que ho sabia però no t'ho volia dir clarament per no "fer-te mal" (aviam...). Doncs aquí estic jo per a fer-te sentir la dona més afortunada del món disposat a fer coses que ni t'imagines."


Que no, que no ens enganyem, tant no! 


O et penses que si has fet alguna cosa dulenta (sí, escrit amb"u" i acompanyat d'un terrible, però bé s'ha de dir que particular i original en sí, accent de la ciutat comtal) et vindrà algú també per dir-te: "Eh tia, que estúpida que has sigut amb aquest noi. Que no has vist que ell n'estava massa de tu quan tu encara no sabies ni que significava i has jugat amb ell de mala manera mentre no apareixia cap altre pel camí?"  


Tampoc, tampoc.


Ai! I les energies què? Aquestes sí que compten una mica... Però per la pròpia experiència personal em sembla que amb això de la superpoblació estan una mica desconcertades i van de rebot en rebot sense saber massa bé on situar-se en cada moment. Què hi farem, tu. Tampoc començarem a resoldre tots els problemes precisament per aquí.


Això sí, decidint, doncs, que no perquè m'ho mereixi, ni perquè ho necessiti de manera vital (si més no, arribats al punt en que estem ara), el que sí que m'agradaria, d'aquí a un, dos, tres, molts o no tants anys, és saber la veritat. La veritat sorgida de la seva boca. La veritat freda, ràpida i sanguinolenta, però la veritat de totes maneres. El tros de vida en forma de punyal que tal i com te'l claven, surt també, i no la fletxa enverinada dels enganys que t'asseca el cor lentament. 


Per curiositat, com qui llegeix el resum d'una pel·lícula perquè s'ha adormit mentre l'estava mirant i un cop despert pràcticament no ha entès el final.
És clar que no és que jo m'hagués adormit a la meva vida, eh, el que badava era l'altre, no fotem.
Però sí, amb la fredor que caracteritza a la distància, potser no estaria malament una breu pero sincera explicació de les coses, posats a demanar.


Total, que se m'ha passat l'estona sense ni adonar-me'n, i li pregunto al cambrer "i quant et dec?" i em respon sense mirar-me (perquè està llegint, eh) que "un-euru-amb-deu" i li deixo sobre de la barra i me'n vaig pensant que no està malament això d'anar al bar a parlar amb una mateixa. Podria fer-ho de tan en tan, de fet, em queda pràcticament tot un mes d'exàmens.





"Ja no visc com un rèptil,
no necessite el teu calor."




dilluns, 16 de gener del 2012

a prop del final, on tot comença

- Ei! Et puc fer una pregunta?
- Ja ho has fet.
- ...
- ..., però pots fer-ne una altra si vols...
- Estàs sola?
- Espero que no, però suposo que sí. De fet, ara sí... bé, no del tot, tu estàs aquí...
- Et fa res que segui?
- ..., no ho sé.
- No vull molestar-te, però m'agradaria seure aquí amb tu una estona. 
- És estrany, però seu, seu.
- Des de fa uns dies per mi és tot molt estrany. 
- ... 
- De fet, m'he acostat a tu perquè també és una mica estrany veure a una noia sola asseguda en una taula al carrer amb el fred que carda i jugant amb una cervesa a la mà...
- Esperava a una persona.
- No ho sembla.
- És que no vindrà.
- Per què no hauria de venir? 
- Perquè no sap que l'espero, de fet, encara que ho sabés tampoc vindria... Potser millor, així un dia deixaré d'esperar-lo.
- A mi m'agradaria que m'esperés ella... encara que jo no ho sapigués. Encara que no ho sapigués mai. Tan de bo m'esperés.
- Potser t'espera.
- No, ara ja no.
- ...
- La vida dóna moltes voltes. La seva ja no en donarà més i la meva ara està del revès, completament.
- Ho sento.
- Tranquila.
- ...
- (somriu, amb un somriure molt trist)
- Com era?
- Era com un prèssec dels bons. A vegades la tenia i altres no, de tan en tan l'enyorava, tot i que no m'agradava fer-ho tot amb ella, ja que hi ha coses que disfrutes més amb unes persones que amb unes altres. Però m'assedegava com ningú altre ho ha fet, sense arribar a cansar-me'n per molt que passés el temps i quan dormia amb ella era quan dormia millor. 
- És molt real... i molt trist.
- Sí, però pensar que és trist tampoc em serveix per a res ara.
Cada matí quan m'aixeco em pregunto què he de fer, quin pas, quin gest és el primer de molts per actuar i començar a enfrontar-me a tot el que ha passat.
No ho sé, i intento perdre'm de mi mateix, de trobar-me sol, que és el que més por em fa, sobretot a les nits.
És molt dur trobar a faltar algú quan no el pots tenir a prop per algun motiu durant un temps, sempre que sigui un temps determinat. Però quan saps que ja mai més podràs parlar amb aquella persona, que mai podràs tocar-la, sentir-la, mirar-la... llavors l'enyor t'envolta, t'absorbeix i et consumeix constantment.
I saps que és encara pitjor? Que amb el pas del temps el més possible és que aquesta enyorança es vagi reduint fins a pràcticament desaparèixer, i tot aquest dolor, tota aquesta nostàlgia perdin el significat pel camí. 
Com pot ser? Com pot morir-se així una història que t'ha fet sentir-te viu en tantes ocasions?
Em sento incapaç d'acceptar l'oblit, de renunciar a aquest patiment que és trobar-la a faltar cada segon de la meva vida perquè no estic disposat a que aquest fet condueixi la nostra història al no-res.
- Però d'aquesta manera viuràs aferrat a uns fets passats que no et permetran aprofitar el present... i cada matí et preguntaràs novament quin és el pas, quin és el gest més apropiat per a enfrontar el nou dia. Tu mateix t'obligues a romandre dins d'aquest cercle viciós.
- Tinc por d'oblidar-la...
- Però potser ara necessites deixar de pensar en ella suaument, cada dia una mica menys... obligant-te a fer  un pas qualsevol... a sortir del cercle a estones i provar d'observar el món, que la veritat és que és força entretingut.
- I ella...
- No la oblidaràs. Tot el que has après al seu costat no se t'oblidarà. És el seu regal, és l'únic regal que ens poden fer les persones i que ningú ens pot treure: les experiències i l'aprenentatge, o fins i tot, a vegades, el no-aprenentatge que n'obtenim.
El que no recordem és el que mai ha sigut nostre, el que mai ens han donat, o el que no hem volgut agafar. I això qualsevol altra persona ho pot suplir ràpidament. 
Si t'hi fixes la majoria de les relacions entre persones, estan condicionades pel tracte previ que aquestes han rebut de la relació amb altres persones.
- Les coses tampoc han estat fàcils per a tu, oi?
- No és fàcil precisament haver de prendre la decisió de fer fora de la teva vida a un... prèssec dels bons, quan veus que ell resta immòbil envoltat de dubtes i la por el bloqueja de tal manera que només el seu inconscient actúa donant-te pistes per a que t'allunyis, pistes que tu has de voler interpretar perquè no tens cap mena d'ajuda per part seva. Et sents sola quan aparentment sou dos, gairebé esquizofrènica perquè és com si tot sortís de la teva ment, com si ell fos una invenció teva, i per això la decisió de que segueixi al teu costat o no l'has de prendre tu. 
- ...
- (em sorprenc amb un somriure tímid) Mai sabem en quina situació es pot trobar cadascuna de les persones que ens creuem cada dia pel carrer...
- Excepte dies com avui, no?
- Sí... Potser el teu gest avui ha estat apropar-te a parlar amb mi... potser ja has començat a enfrontar-te a la vida sense adonar-te'n...
- Vaig a demanar un parell de birres, això s'ha de celebrar...
- És clar.




dijous, 12 de gener del 2012

your savage, your terrorist


mira-li els ulls que cap fosca no venç




Rafeef Ziadah - Savage


diumenge, 8 de gener del 2012

call me Gloria

un moment... i una sensació, i a continuació la necessitat de crear...



o de fer-la teva darrere de la insinuació: kata ton daimona eaytoy 

que vindria a ser: cadascú el seu propi dimoni

però m'agrada més entendre-la com a fidel a tu mateixa, a la teva percepció de la realitat que és única,

de la mateixa manera que tu ho vas dir i ho vas fer, jim





o de transformar-la, tornant a crear quan semblava impossible i beneint-la amb un  jesus died for somebody's sins, but not mine




o d'aconseguir elevar-la fins al cel com si es tractés d'una ofrena...





d'una ofrena de cada un d'ells als que estem aquí per rebre-la i fer-la nostra, 








mentrestant digueu-me Glòria