Pàgines


dissabte, 30 de juny del 2012

la meva terra, la meva sang

Sovint hi ha paraules que tot d'una decideixen empadronar-se al meu cap i  llavors per molt que intenti fer-les fora, només aconsegueixo repetir-les una vegada i una altra amb cantarelles diferents.
Aquesta nit, es tracta d'un vers que em van fer aprendre fa molt temps, quan difícilment sentia el seu significat perquè la història, ja se sap, sempre queda més lluny que l'actualitat:

"Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir res.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena."

Però es veu que vaig manllevar aquest trosset d'història i l'he fet crèixer amb mi, i avui s'ha alçat i ha decidit revoltar-se. I cada vegada que el dic en veu alta, la pell l'invoca i la sang em corre més ràpid per les venes i tot el meu cos es transforma en ofrena a un passat, a unes emocions.

I me n'adono que el passat es repeteix i per tant també la història, com el vers que em ressona endins i em fa conscient que la meva gent també viu ara les Corrandes d'exili enmig d'una guerra subtil contra el coneixement i en busca d'un futur que aquí i a hores d'ara s'aposta en màquines escurabutxaques.

No vull cap comiat forçat, ni besar la terra abans d'allunyar-me, ni viure de l'enyor. 

Al meu cap també hi ha lloc per a dites, i n'hi ha una que ara li treu el lloc al vers i em xiuxiueja que "les úniques batalles que es perden són les que s'abandonen" 

I jo no puc abandonar la meva sang, ni la meva terra.






Corrandes d'exili - Joan Oliver (Pere Quart)

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.


L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una mare de Déu
que han trobat a la muntanya).


Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

diumenge, 17 de juny del 2012

la bellesa de la discordança


una bragueta mig oberta,
un botó desenfilat, 
una camisa sense planxar,
una jaqueta mal cordada.

una cremallera encallada,
un collaret trencat, 
un penjoll perdut, 
una arrecada desparellada.

una finestra entreoberta,
una porta mal ajustada,
una cortina sense córrer,
una persiana esquinçada.

un llit desfet i un quadre tort.

una faldilla que l'aire enfila indecent,
uns llençols oblidats al terrat,
un cafè vessat, una taca delatora:
un cigarret consumit per les hores.