a la mare

ara ja no em faràs plorar, arribes tard, m'han fet de pedra
parles però no t'escolto i penso en com escriure-t'ho;

que no, que les coses no es fan així
no vull fer-les
que no es diuen d'aquesta manera
no te les diré

no hauries d'exigir el que t'ofereixo,
no ens devem res, si et sap greu

no pots robar un gràcies perquè se't convertirà en fum
i el fum sempre és més del que aparenta,
i es perd i s'amaga i no es troba
i sense adonar-te'n tota tu estàs feta d'ell,
i et vas espesseïnt... i ja no tornaràs a ser lleugera ni a poder volar tan alt com abans,
i vas sumant fracassos i frustracions per costum,
i la teva esperada comoditat és tan amarga que et costa d'empassar

jo cada dia sóc més pedra, mare
plora tu si pots.

"y no me corto cuando quiero volar, abre las alas junto a mi" de acero, extremoduro

- Ens estimem.
- I ens casarem.
- I ens estimem tant que tenim por.
-Volem un encanteri, un conjur, un amulet.
- Alguna cosa que ens garanteixi que podrem estar sempre junts.
- Que ens asseguri que estarem un al cosat de l'altre fins que ens trobem amb Manitú el dia de la nostra mort.
- Si us plau, hi ha alguna cosa que poguem  fer?

El vell bruixot de la tribu, emocionat de veure-l's tan joves, tan enamorats... els hi va dir:

- Hi ha una cosa... però no ho sé, pot ser molt difícil i sacrificat...
Tu, Lluna-Negra, veus la muntanya al nord del nostre poblat? Hauràs d'escalar-la sola i sense més armes que una xarxa i les teves mans, caçaràs el falcó més gran i formós. Un cop l'atrapis hauràs de dur-lo aquí el tercer dia després de la lluna plena.
I tu, Cavall-de-Foc, hauràs d'escalar la muntanya del Tro i quan arribis al cim caçaràs l'àliga més gran i potent només amb una xarxa i les teves mans, sense ferir-la, i la portaràs aquí el mateix dia que la Lluna-Negra.

Els joves es van mirar amb tendresa i després d'un somriure fugaç van marxar tots dos, un cap al nord, l'altre cap al sud, en busca del que els hi havia demanat el vell bruixot.
El tercer dia de la lluna plena, els dos joves van aparèixer davant la tenda del bruixot amb els animals dins de les respectives bosses de tela.

El vell els va demanar que treiéssin les aus de les bosses...

- Volaven alt?
- Sí, com ho vas demanar, i ara... les matarem i beurem l'honor de la seva sang?
- No.
- Les cuinarem i menjarem el valor de la seva carn?
- No. Feu el que us dic. Agafeu les aus i lligueu-les entre elles per les potes amb aquestes cordes de cuir. Després deixeu-les anar i que volin lliures.

El Cavall-de-Foc i la Lluna-Negra van fer el que el bruixot els hi havia dit, i l'àliga i el falcó van intentar volar però només van aconseguir revolcar-se pel terra. Uns minuts després, les aus frustrades per la incapacitat van començar a barallar-se entre elles fins a fer-se mal.

- Aquest és el conjur. No oblideu mai el que heu vist. Sou com una àliga i un falcó; si us lligueu l'un a l'altre, encara que sigui per amor, no només viureu arrosegant-vos sinó que a més, us fareu mal entre vosaltres. Si voleu que el vostre amor perduri, "voleu junts peró mai lligats".

Aquesta és una antiga llegenda dels indis sioux que ens demostra com només observant la natura i reflexionant una mica, podem obtenir una resposta senzilla a les preguntes que semblen més complicades del nostre dia a dia.

Blanques i negres

Em persegueixen, blanques i negres, en un continu moviment asimètric.
Com ombres tot al meu voltant, intento atansar-me a elles.
Probo de copiar els seus moviments però mai arribo a temps, em desesperen i per això m'atrauen.
Com una hipnosi en tons grisos forçats per la velocitat, se'm defineixen i barregen constantment; i sempre el temps, sempre.
 Em parlen, m'exciten, les necessito; play it again, Nina.

Estàticament dinàmica

I de sobte, caminant pel carrer, aturar-te perquè d'un balcó n'hi penja desmesuradament una flassada d'heura, i com si fos una senyal, asseure't al portal a esperar qualsevol cosa entre el rerefons gris de les voreres i dels murs que t'envolten, opressors d'una realitat poc creïble, desesperant i juganera.
Per uns moments deixar de ser una pèssima actriu als ulls dels desconeguts que se t'obliden i desapareixen, i per fi retrobar-te amb ell, el teu jo, del qual fa uns dies que t'amagues fent servir el temps com a escut.
Sorprendre'l amb una ganyota trista i adonar-te llavors de la necessitat simbiòtica que us uneix, de la dolça, melancòlica dependència que us condemna a aquest joc de cuit i amagar constant.
I voldries quedar-te així, nodrint-te només, ara sí, de la seva percepció, aturada sota l'heura, ensamblant pensaments un darrere l'altre.
Estàticament dinàmica.

De què té gust un petó un diumenge a les 9 del matí?

Una vegada un amic em va preguntar que quin gust tenia un petó un diumenge a les 9 del matí.
En aquell moment no li vaig saber respondre i recordo que vaig sentir una por petita davant la incertesa de si mai ho sabria.
Ja fa un temps però, puc dir que per mi un petó un diumenge a les 9h del matí...
... té gust a la nit anterior, a l'última cervesa, o a tast de crema d'orujo i molt sovint al proper café que et
prendràs abans de sortir de casa;
a les ganes de seguir despert tot just ficar-te al llit, i a la tendresa suau dels llençols quan t'estàs despertant
i t'envolta aquella claror com una mena de boira hipnòtica;
a mandra en forma de tarda de pluja que vindrà, o a alegria nevada per la presencia de les muntanyes, la flaira de les quals s'ha escolat per la finestra durant tota la nit i s'escampa per l'habitació emplenant cada racó.
A vegades l'acompanya un toc subtil de mandarina, de melmelada de nabius, de iogurt amb cereals de xocolata, i fins i tot en alguna ocasió, de migdiada de romesco o de vespre de cacau 85%.

I em sorprenc, confosa, tement l'oblit, que ve de la mà del temps, de la resposta a la pregunta d'aquell amic que ja fa uns anys que no veig.