passeig d'una nit d'estiu

De tornada a casa m'ha semblat veure el teu cotxe pel carrer... quina troballa més inoportuna!
I ja hi som, neguitosa cap avall d'aquella rambla-guitarra tan llarga, i a mi que m'agrada, ja em tens tot el camí cavil·lant, perduda en la foscor de l'envesprat, com si qualsevol que passés al meu voltant no fos més que l'ombra, l'ombra d'algú d'un món pel qual jo ja no passejava.
I el teu cotxe... ni m'hi vaig poder acomiadar! Nosaltres que havíem compartit 2 anys d'aventures i sexe furtiu, i de regal, les marques als meus genolls.
Quina sensació de pertinença, de criatura arrencada dels braços de la mare... i de qui seràs ara, petit?
Les meves teories morien en aquell instant... Si això ho sento pel cotxe, que sento per l'home que el condueix? Millor dit, si això ho sento per un cotxe, que sentiré per l'home que el condueixi?
Jo que ja no sé creure en les parelles ni en tot el llistat de suposicions que comporta formar-hi part, que m'he decidit a estimar sense mesura, sense límits, sent-l'hi fidel al amor en general... i de sobte un cotxe em fa tocar de peus a terra, de peus i de cap i de tot!
Aquest sentiment de pertinença, de possessió, de dependència... és el que dóna lloc a les parelles! Llavors són les nostres mancances, les nostres debilitats, els nostres buits, que ens reclamen que algú els supleixi!
I, normalment, ha d'ésser una persona, perque sobretot si és d'amagat, més d'una porta molts de mals de cap que a llarg termini fan més nossa que servei.
Llavors, una persona que sigui capaç d'estar bé en tots els sentits, que se senti completa per si mateixa, no necessitarà a ningú, sinó que podrà compartir-se amb unes quantes. Però, em pregunto, d'aquesta manera no ens deshumanitzem una mica? No està en la naturalesa de l'ésser humà tenir una part dèbil? Teòricament ho desconec, però en la pràctica asseguro que si no tenim una part dèbil no en tenim cap.
I bé, aquí és quan sense cap tipus de problema he decidit ser una mica menys humana per a poder ser coherent amb la meva teoria sobre l'amor global.
Així que estimada etapa deshumanitzant, aquí vinc amb els meus 6 sentits, sense por de cap mena...
que si em fas equivocar no seràs més que una altra fase de la meva vida més o menys dolorosa, més o menys bunica, de la qual hauré aprés i hauré extret una altra teoria per a seguir conduint aquesta vida, que saps que et dic, que m'agrada, i massa i tot a vegades!

i digue'm...

... fins a quin extrem vam arribar, amor?
fins a quin maleït punt d'agonia?
era el que havíem dit aquell dia poc després de conèixer-nos, que només ho deixaríem estar quan la situació hagués arribat a un punt més que insostenible?
al teu costat he viscut la primavera més dolça i màgica de la meva vida, però també el més llarg, subtil i profund dels inferns.
què ens hem fet? se m'havia oblidat fins i tot riure!