- Ja ho has fet.
- ...
- ..., però pots fer-ne una altra si vols...
- Estàs sola?
- Espero que no, però suposo que sí. De fet, ara sí... bé, no del tot, tu estàs aquí...
- Et fa res que segui?
- ..., no ho sé.
- No vull molestar-te, però m'agradaria seure aquí amb tu una estona.
- És estrany, però seu, seu.
- Des de fa uns dies per mi és tot molt estrany.
- ...
- De fet, m'he acostat a tu perquè també és una mica estrany veure a una noia sola asseguda en una taula al carrer amb el fred que carda i jugant amb una cervesa a la mà...
- Esperava a una persona.
- No ho sembla.
- És que no vindrà.
- Per què no hauria de venir?
- Perquè no sap que l'espero, de fet, encara que ho sabés tampoc vindria... Potser millor, així un dia deixaré d'esperar-lo.
- A mi m'agradaria que m'esperés ella... encara que jo no ho sapigués. Encara que no ho sapigués mai. Tan de bo m'esperés.
- Potser t'espera.
- No, ara ja no.
- ...
- La vida dóna moltes voltes. La seva ja no en donarà més i la meva ara està del revès, completament.
- Ho sento.
- Tranquila.
- ...
- (somriu, amb un somriure molt trist)
- Com era?
- Era com un prèssec dels bons. A vegades la tenia i altres no, de tan en tan l'enyorava, tot i que no m'agradava fer-ho tot amb ella, ja que hi ha coses que disfrutes més amb unes persones que amb unes altres. Però m'assedegava com ningú altre ho ha fet, sense arribar a cansar-me'n per molt que passés el temps i quan dormia amb ella era quan dormia millor.
- És molt real... i molt trist.
- Sí, però pensar que és trist tampoc em serveix per a res ara.
Cada matí quan m'aixeco em pregunto què he de fer, quin pas, quin gest és el primer de molts per actuar i començar a enfrontar-me a tot el que ha passat.
No ho sé, i intento perdre'm de mi mateix, de trobar-me sol, que és el que més por em fa, sobretot a les nits.
És molt dur trobar a faltar algú quan no el pots tenir a prop per algun motiu durant un temps, sempre que sigui un temps determinat. Però quan saps que ja mai més podràs parlar amb aquella persona, que mai podràs tocar-la, sentir-la, mirar-la... llavors l'enyor t'envolta, t'absorbeix i et consumeix constantment.
I saps que és encara pitjor? Que amb el pas del temps el més possible és que aquesta enyorança es vagi reduint fins a pràcticament desaparèixer, i tot aquest dolor, tota aquesta nostàlgia perdin el significat pel camí.
Com pot ser? Com pot morir-se així una història que t'ha fet sentir-te viu en tantes ocasions?
Em sento incapaç d'acceptar l'oblit, de renunciar a aquest patiment que és trobar-la a faltar cada segon de la meva vida perquè no estic disposat a que aquest fet condueixi la nostra història al no-res.
- Però d'aquesta manera viuràs aferrat a uns fets passats que no et permetran aprofitar el present... i cada matí et preguntaràs novament quin és el pas, quin és el gest més apropiat per a enfrontar el nou dia. Tu mateix t'obligues a romandre dins d'aquest cercle viciós.
- Tinc por d'oblidar-la...
- Però potser ara necessites deixar de pensar en ella suaument, cada dia una mica menys... obligant-te a fer un pas qualsevol... a sortir del cercle a estones i provar d'observar el món, que la veritat és que és força entretingut.
- I ella...
- No la oblidaràs. Tot el que has après al seu costat no se t'oblidarà. És el seu regal, és l'únic regal que ens poden fer les persones i que ningú ens pot treure: les experiències i l'aprenentatge, o fins i tot, a vegades, el no-aprenentatge que n'obtenim.
El que no recordem és el que mai ha sigut nostre, el que mai ens han donat, o el que no hem volgut agafar. I això qualsevol altra persona ho pot suplir ràpidament.
Si t'hi fixes la majoria de les relacions entre persones, estan condicionades pel tracte previ que aquestes han rebut de la relació amb altres persones.
- Les coses tampoc han estat fàcils per a tu, oi?
- No és fàcil precisament haver de prendre la decisió de fer fora de la teva vida a un... prèssec dels bons, quan veus que ell resta immòbil envoltat de dubtes i la por el bloqueja de tal manera que només el seu inconscient actúa donant-te pistes per a que t'allunyis, pistes que tu has de voler interpretar perquè no tens cap mena d'ajuda per part seva. Et sents sola quan aparentment sou dos, gairebé esquizofrènica perquè és com si tot sortís de la teva ment, com si ell fos una invenció teva, i per això la decisió de que segueixi al teu costat o no l'has de prendre tu.
- ...
- (em sorprenc amb un somriure tímid) Mai sabem en quina situació es pot trobar cadascuna de les persones que ens creuem cada dia pel carrer...
- Excepte dies com avui, no?
- Sí... Potser el teu gest avui ha estat apropar-te a parlar amb mi... potser ja has començat a enfrontar-te a la vida sense adonar-te'n...
- Vaig a demanar un parell de birres, això s'ha de celebrar...
- És clar.
- És molt real... i molt trist.
- Sí, però pensar que és trist tampoc em serveix per a res ara.
Cada matí quan m'aixeco em pregunto què he de fer, quin pas, quin gest és el primer de molts per actuar i començar a enfrontar-me a tot el que ha passat.
No ho sé, i intento perdre'm de mi mateix, de trobar-me sol, que és el que més por em fa, sobretot a les nits.
És molt dur trobar a faltar algú quan no el pots tenir a prop per algun motiu durant un temps, sempre que sigui un temps determinat. Però quan saps que ja mai més podràs parlar amb aquella persona, que mai podràs tocar-la, sentir-la, mirar-la... llavors l'enyor t'envolta, t'absorbeix i et consumeix constantment.
I saps que és encara pitjor? Que amb el pas del temps el més possible és que aquesta enyorança es vagi reduint fins a pràcticament desaparèixer, i tot aquest dolor, tota aquesta nostàlgia perdin el significat pel camí.
Com pot ser? Com pot morir-se així una història que t'ha fet sentir-te viu en tantes ocasions?
Em sento incapaç d'acceptar l'oblit, de renunciar a aquest patiment que és trobar-la a faltar cada segon de la meva vida perquè no estic disposat a que aquest fet condueixi la nostra història al no-res.
- Però d'aquesta manera viuràs aferrat a uns fets passats que no et permetran aprofitar el present... i cada matí et preguntaràs novament quin és el pas, quin és el gest més apropiat per a enfrontar el nou dia. Tu mateix t'obligues a romandre dins d'aquest cercle viciós.
- Tinc por d'oblidar-la...
- Però potser ara necessites deixar de pensar en ella suaument, cada dia una mica menys... obligant-te a fer un pas qualsevol... a sortir del cercle a estones i provar d'observar el món, que la veritat és que és força entretingut.
- I ella...
- No la oblidaràs. Tot el que has après al seu costat no se t'oblidarà. És el seu regal, és l'únic regal que ens poden fer les persones i que ningú ens pot treure: les experiències i l'aprenentatge, o fins i tot, a vegades, el no-aprenentatge que n'obtenim.
El que no recordem és el que mai ha sigut nostre, el que mai ens han donat, o el que no hem volgut agafar. I això qualsevol altra persona ho pot suplir ràpidament.
Si t'hi fixes la majoria de les relacions entre persones, estan condicionades pel tracte previ que aquestes han rebut de la relació amb altres persones.
- Les coses tampoc han estat fàcils per a tu, oi?
- No és fàcil precisament haver de prendre la decisió de fer fora de la teva vida a un... prèssec dels bons, quan veus que ell resta immòbil envoltat de dubtes i la por el bloqueja de tal manera que només el seu inconscient actúa donant-te pistes per a que t'allunyis, pistes que tu has de voler interpretar perquè no tens cap mena d'ajuda per part seva. Et sents sola quan aparentment sou dos, gairebé esquizofrènica perquè és com si tot sortís de la teva ment, com si ell fos una invenció teva, i per això la decisió de que segueixi al teu costat o no l'has de prendre tu.
- ...
- (em sorprenc amb un somriure tímid) Mai sabem en quina situació es pot trobar cadascuna de les persones que ens creuem cada dia pel carrer...
- Excepte dies com avui, no?
- Sí... Potser el teu gest avui ha estat apropar-te a parlar amb mi... potser ja has començat a enfrontar-te a la vida sense adonar-te'n...
- Vaig a demanar un parell de birres, això s'ha de celebrar...
- És clar.
