I jo que m'abraço al bròquil verd, l'enciam i els porros que duc entre els braços sense ser-ne conscient, amb un gest tendre de protecció cap a ells però també cap a mi. Al girar la cantonada als passatgers culés se'ls hi afegeix tota una colla de peatons guardiolistes i tots plegats parlen molt fort i riuen, excitats, aparentment contents, estranyament feliços... caminen els guerrers vers el camp de batalla.
Ben aferrada a les meves verdures adquirides tot just a la tarda, decideixo agafar una drecera per estalviar-me molestar a tot el personal noucampista amb el meu desconcertant pas a contracorrent, i perquè no, així arribar més ràpid a casa. Però abans d'enfilar el meu carrer encara em trobo amb uns quants grups de seguidors puyol-piquerians que miren estranyats el pobre bròquil verd que apreto contra el meu pit mentre enllacen un càntic messià, amb un altre en que parlen d'un tal Pepe, al qual conviden a deixar aquest món amb insistència.
Obro la porta de casa i el meu pare em saluda amb un: "Ostres, avui juga el Barça" i vaig corrents, encara amb l'enciam i la resta als braços, a mirar-me al mirall del lavabo per si ho porto escrit a la cara, i per sort jo no m'ho sé trobar. Així que aprofitant la nit de disbauxa que s'esdevé a la ciutat, m'afanyo a endreçar els diferents vegetals, em cuino ràpidament un sopar de carbassa amb bistec i abans de que algú a casa se n'adoni, arreplego l'ordinador i els auriculars i aviso la Nit d'amagat, i en menys de cinc minuts ens asseiem a un racó del terrat, a explicar-nos la tarda fins que s'adorm arraulida al meu costat i llavors jo obro l'ordinador i començo a escriure mentre me la miro de reüll i penso que la meva passió no és blaugrana sinó negraiblanca en molts sentits.
