La meva ment recrea tots els contorns del fèlid al voltant de la dentadura brillant que travessa l'atmosfera espessa que envolta la ciutat. El somrís irònic em provoca cada vespre, no puc evitar mirar-lo una segona vegada. No li faig cap pregunta perquè conec la resposta, Charles: "No m'he de preocupar pel camí que triï, doncs arribaré a algun lloc si camino el suficient". Se m'escapa un somriure a mi també, quina bogeria més atrevida! Miro l'asfalt dissimulant. Fa cinc nits que la lluna es disfressa i fa teatre. Fa cinc nits seguides que somric.
