perquè la clau coincideix amb el pany

perquè les cames em corren soles carrer avall
i em fuig la consciència.

perquè la clau coincideix amb el pany
i en això li dic casa meva.

perquè sonàmbulament empenyo la porta
i no trobo a qui m'espera.

perquè des de petita em van voler convèncer
                                                                    del que no em podien fer creure]
i ara l'absència em desespera.

però ni el costum, ni la coincidència
tenen prou força per a conformar-me,
i cada cop tinc més clar que de "casa meva"
només en queda dues paraules.

Emmarco amb quatre fustes un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom i amb guix l'escric a sota.
Maria Mercè Marçal

la revolta dels croissants

Els cabells vermells, arrecada al nas, uns trenta llargs indecisos i unes corbes suaus que s'insinuen a sota d'un jersei blau fosc que cau a sobre d'uns texans gastats una mica enfarinats com d'haver-se espolsat les mans en algun moment relativament aviat.

Em saluda amb un "Bon dia, guapa" acompanyat d'un mig somriure que sembla que em piqui l'ullet però amb els llavis. M'agrada.
Ens envolta l'olor de la mantega, la farina, la llet i l'anís, la xocolata i la crema, i de tant en tant una ràfega de sucre mòlt ens avisa de que entra algú. Em mira directament als ulls quan em parla i em respon amb calma cadascuna de les preguntes que li faig sobre els ingredients de cada dolç.

Entra una dona gran, i ens intenta interrompre saltant-se l'ordre de la cua...
Pèro segueix parlant amb mi. Dubto per uns moments, però jo també continuo parlant mirant de reüll a la senyora, que ho torna a provar, aquest cop cridant una mica més alhora que estira el coll per si és que no l'hem sentida... Llavors li respon que "Siusplau, respecti el seu torn" i la dona gran malauradament no l'entèn i s'acomiada amb un "Ja veig que no tens el que busco".

No és el primer cop que ho fa, ja l'he vist en acció altres vegades. Fa uns mesos vaig entrar a la fleca i hi havia una senyora que li explicava que una veïna del barri tenia càncer i que de segur que l'havia hagut de veure i que "con lo que había sido y lo que ahora es, pobre mujer" i l'altre que no la recordava o no en volia parlar, li negava. I la senyora, vinga va, una altra vegada "si la tienes que haver visto, es de por aquí", fins que es va cansar i li va respondre "mire usted, es que a mi los cotilleos morbosos no me interesan". La senyora va provar de defensar-se però no li va sortir bé i va marxar.

En un primer moment sorprèn, i fins i tot pot semblar una mica desagradable... com si algú et fes participar en alguna mena d'atemptat psicològic a la gent gran, res més lluny de la realitat.
Més aviat, consisteix en establir un respecte equitatiu en tots els sentits, ni esbiaixat ni interessat. I amb que no és interessat vull dir, és clar, que pots perdre clients si no els tractes com ells consideren que hauries de tractar-los; si segueixes les teves pròpies pautes, i potser amb ells no els hi escauen.

Tot i que, per una altra banda, és precisament per situacions com aquestes pel que jo prefereixo comprar al seu forn, perquè és coherent amb el que creu i actúa justament segons les seves idees.
Perquè, a la seva manera, va fent una petita revolució cada dia.

a la mare

ara ja no em faràs plorar, arribes tard, m'han fet de pedra
parles però no t'escolto i penso en com escriure-t'ho;

que no, que les coses no es fan així
no vull fer-les
que no es diuen d'aquesta manera
no te les diré

no hauries d'exigir el que t'ofereixo,
no ens devem res, si et sap greu

no pots robar un gràcies perquè se't convertirà en fum
i el fum sempre és més del que aparenta,
i es perd i s'amaga i no es troba
i sense adonar-te'n tota tu estàs feta d'ell,
i et vas espesseïnt... i ja no tornaràs a ser lleugera ni a poder volar tan alt com abans,
i vas sumant fracassos i frustracions per costum,
i la teva esperada comoditat és tan amarga que et costa d'empassar

jo cada dia sóc més pedra, mare
plora tu si pots.

"y no me corto cuando quiero volar, abre las alas junto a mi" de acero, extremoduro

- Ens estimem.
- I ens casarem.
- I ens estimem tant que tenim por.
-Volem un encanteri, un conjur, un amulet.
- Alguna cosa que ens garanteixi que podrem estar sempre junts.
- Que ens asseguri que estarem un al cosat de l'altre fins que ens trobem amb Manitú el dia de la nostra mort.
- Si us plau, hi ha alguna cosa que poguem  fer?

El vell bruixot de la tribu, emocionat de veure-l's tan joves, tan enamorats... els hi va dir:

- Hi ha una cosa... però no ho sé, pot ser molt difícil i sacrificat...
Tu, Lluna-Negra, veus la muntanya al nord del nostre poblat? Hauràs d'escalar-la sola i sense més armes que una xarxa i les teves mans, caçaràs el falcó més gran i formós. Un cop l'atrapis hauràs de dur-lo aquí el tercer dia després de la lluna plena.
I tu, Cavall-de-Foc, hauràs d'escalar la muntanya del Tro i quan arribis al cim caçaràs l'àliga més gran i potent només amb una xarxa i les teves mans, sense ferir-la, i la portaràs aquí el mateix dia que la Lluna-Negra.

Els joves es van mirar amb tendresa i després d'un somriure fugaç van marxar tots dos, un cap al nord, l'altre cap al sud, en busca del que els hi havia demanat el vell bruixot.
El tercer dia de la lluna plena, els dos joves van aparèixer davant la tenda del bruixot amb els animals dins de les respectives bosses de tela.

El vell els va demanar que treiéssin les aus de les bosses...

- Volaven alt?
- Sí, com ho vas demanar, i ara... les matarem i beurem l'honor de la seva sang?
- No.
- Les cuinarem i menjarem el valor de la seva carn?
- No. Feu el que us dic. Agafeu les aus i lligueu-les entre elles per les potes amb aquestes cordes de cuir. Després deixeu-les anar i que volin lliures.

El Cavall-de-Foc i la Lluna-Negra van fer el que el bruixot els hi havia dit, i l'àliga i el falcó van intentar volar però només van aconseguir revolcar-se pel terra. Uns minuts després, les aus frustrades per la incapacitat van començar a barallar-se entre elles fins a fer-se mal.

- Aquest és el conjur. No oblideu mai el que heu vist. Sou com una àliga i un falcó; si us lligueu l'un a l'altre, encara que sigui per amor, no només viureu arrosegant-vos sinó que a més, us fareu mal entre vosaltres. Si voleu que el vostre amor perduri, "voleu junts peró mai lligats".

Aquesta és una antiga llegenda dels indis sioux que ens demostra com només observant la natura i reflexionant una mica, podem obtenir una resposta senzilla a les preguntes que semblen més complicades del nostre dia a dia.

Blanques i negres

Em persegueixen, blanques i negres, en un continu moviment asimètric.
Com ombres tot al meu voltant, intento atansar-me a elles.
Probo de copiar els seus moviments però mai arribo a temps, em desesperen i per això m'atrauen.
Com una hipnosi en tons grisos forçats per la velocitat, se'm defineixen i barregen constantment; i sempre el temps, sempre.
 Em parlen, m'exciten, les necessito; play it again, Nina.