una altra nit al carrer dels torrats

'Y a firmar en todas las paredes con mi piel:

a empezar deltoya.'

Deltoya, Extremoduro

convertida en un dragó corro per les parets,

 i m'enfilo en algun balcó amb vistes al mar.

darrere d'una porta de fusta corcada

un trapezi malferit em regala una cançó.

la sang freda se m'accelera

escoltant la meva pròpia redempció:


i diu que sí, que aviat viuré una mica més a prop del cel.

la bellesa de la discordança

una bragueta mig oberta,

un botó desenfilat, 

una camisa sense planxar,

una jaqueta mal cordada.

una cremallera encallada,

un collaret trencat, 

un penjoll perdut, 

una arrecada desparellada.

una finestra entreoberta,

una porta mal ajustada,

una cortina sense córrer,

una persiana esquinçada.

un llit desfet i un quadre tort.

una faldilla que l'aire enfila indecent,

uns llençols oblidats al terrat,

un cafè vessat, una taca delatora:

un cigarret consumit per les hores.

http://bosquihumano.blogspot.com.es/

.

lluna felina

Alícia, fa cinc nits que el somriure del gat del país de les meravelles em saluda amb una ganyota burleta des del cel.
La meva ment recrea tots els contorns del fèlid al voltant de la dentadura brillant que travessa l'atmosfera espessa que envolta la ciutat. El somrís irònic em provoca cada vespre, no puc evitar mirar-lo una segona vegada. No li faig cap pregunta perquè conec la resposta, Charles: "No m'he de preocupar pel camí que triï, doncs arribaré a algun lloc si camino el suficient". Se m'escapa un somriure a mi també, quina bogeria més atrevida! Miro l'asfalt dissimulant. Fa cinc nits que la lluna es disfressa i fa teatre. Fa cinc nits seguides que somric.

la sagnia. que dolç tenir-te a dins

Entre salzes i bedolls,

el torrent i els gorgs.

Daga esmolada que rellisques

pels braços nus,

de tan vermella, la sang

enterboleix l'aigua.

I les sangoneres, petites

nimfes hematòfagues

enfilen la pell blanca, freda,

tremolosa al seu pas.

Besades de sang,

i l'anestèsic d'ofrena

pel turment que suposen

les nafres obertes.

Vessa el líquid espès,

lent, agonia fugissera

i de retruc:

verí desterrat

de la sang, esbandida.

Hirudinis excitats.

Que les meves venes

no condueixin ja mai més

aquesta agredolça metzina

que em té el cos malalt

des del primer contacte,

maleït! des d'aquell virus

infecte, en forma de petó.

La pell encesa crema,

roig l'avantbraç bull,

regalims d'incendi.

Cos desertat,

des dels cingles, estimbat.

Vall dels vents

que no saben on van.

http://naturalezacantabrica.blogspot.com/2009/08/sanguijuelas.html

"un-tallat-siusplau"

Decideixo fer una aturada en l'estudi, és un bon moment per a fer un cafè, però no en queda a casa i baixo al carrer en busca d'un bar, cafeteria o el que faci falta. Decideixo començar amb un itinerari aleatori: el primer tram a l'esquerra, sobretot. Després a la dreta, va, i a la següent cantonada a l'esquerra simplement perquè és el tercer moviment  i el tres és un número d'esquerres totalment. Somric, però la gent no se n'adona perquè ni miren, ni s'hi veuen.
Entro en un bar d'aquests petits on amb prou feines hi caben tres o quatre taules ben endreçades, en fila, que travessen tot el local. M'enfilo d'esquenes en un tamboret, al costat d'un home que es pren un refresc de cola rebaixat amb rom, mentre mira embadalit cap al televisor sense volum, on hi estan fent un partit de futbol d'uns equips que no li importen a ningú.
M'arrepenjo a la barra esperant a que el paio que fa de cambrer i que està, mínim, a més de mil quilòmetres de distància, eclipsat per un llibre gruixut de tapes dures i blaves que segur que parla d'alguna història al mar (perquè ja se sap que els llibres que tenen alguna tonalitat blavosa a la portada, contenen al seu interior alguna referència al mar... O sinó així hauria de ser, perquè el mar intenta ser blau malgrat que la humanitat ens hi capfiquem amb el contrari i no-sé-quantes variacions), em vulgui posar "un-tallat-siusplau".

I, saps què? No tenim el que ens mereixem, ni ens mereixem el que tenim. Mai. La cosa aquesta, a la que li diem vida (de normal) no funciona pas segons el conceptes de bé i de mal que nosaltres coneixem i que moltes persones tenen com a certs. Fins i tot quan et penses que ja ho has superat, a vegades te n'adones de que t'estas burxant simplement perquè per uns instants has avaluat la teva vida en funció d'aquest bé i d'aquest mal, que a l'hora de la veritat no representen res, són inútils com a mitjans d'avaluació de la nostra "cosa".
Perquè, què et penses? Que si s'han portat malament amb tu, et vindrà algú perquè obviament t'ho mereixes, a dir-te: "Ai, pobreta, que t'han fet mal? Tranquila, que jo sóc un tio de puta mare i t'enamoraràs de mi infinitament i en un parell de mesos ni t'enrecordaràs d'aquell babau que ni sabia qui era, ni el que volia, o encara pitjor, que sí que ho sabia però no t'ho volia dir clarament per no "fer-te mal" (aviam...). Doncs aquí estic jo per a fer-te sentir la dona més afortunada del món disposat a fer coses que ni t'imagines."


Que no, que no ens enganyem, tant no! 


O et penses que si has fet alguna cosa dulenta (sí, escrit amb"u" i acompanyat d'un terrible, però bé s'ha de dir que particular i original en sí, accent de la ciutat comtal) et vindrà algú també per dir-te: "Eh tia, que estúpida que has sigut amb aquest noi. Que no has vist que ell n'estava massa de tu quan tu encara no sabies ni que significava i has jugat amb ell de mala manera mentre no apareixia cap altre pel camí?"  


Tampoc, tampoc.


Ai! I les energies què? Aquestes sí que compten una mica... Però per la pròpia experiència personal em sembla que amb això de la superpoblació estan una mica desconcertades i van de rebot en rebot sense saber massa bé on situar-se en cada moment. Què hi farem, tu. Tampoc començarem a resoldre tots els problemes precisament per aquí.


Això sí, decidint, doncs, que no perquè m'ho mereixi, ni perquè ho necessiti de manera vital (si més no, arribats al punt en que estem ara), el que sí que m'agradaria, d'aquí a un, dos, tres, molts o no tants anys, és saber la veritat. La veritat sorgida de la seva boca. La veritat freda, ràpida i sanguinolenta, però la veritat de totes maneres. El tros de vida en forma de punyal que tal i com te'l claven, surt també, i no la fletxa enverinada dels enganys que t'asseca el cor lentament. 


Per curiositat, com qui llegeix el resum d'una pel·lícula perquè s'ha adormit mentre l'estava mirant i un cop despert pràcticament no ha entès el final.
És clar que no és que jo m'hagués adormit a la meva vida, eh, el que badava era l'altre, no fotem.
Però sí, amb la fredor que caracteritza a la distància, potser no estaria malament una breu pero sincera explicació de les coses, posats a demanar.


Total, que se m'ha passat l'estona sense ni adonar-me'n, i li pregunto al cambrer "i quant et dec?" i em respon sense mirar-me (perquè està llegint, eh) que "un-euru-amb-deu" i li deixo sobre de la barra i me'n vaig pensant que no està malament això d'anar al bar a parlar amb una mateixa. Podria fer-ho de tan en tan, de fet, em queda pràcticament tot un mes d'exàmens.

"Ja no visc com un rèptil,

no necessite el teu calor."

a prop del final, on tot comença

- Ei! Et puc fer una pregunta?

- Ja ho has fet.

- ...

- ..., però pots fer-ne una altra si vols...

- Estàs sola?

- Espero que no, però suposo que sí. De fet, ara sí... bé, no del tot, tu estàs aquí...

- Et fa res que segui?

- ..., no ho sé.

- No vull molestar-te, però m'agradaria seure aquí amb tu una estona. 

- És estrany, però seu, seu.

- Des de fa uns dies per mi és tot molt estrany. 

- ... 

- De fet, m'he acostat a tu perquè també és una mica estrany veure a una noia sola asseguda en una taula al carrer amb el fred que carda i jugant amb una cervesa a la mà...

- Esperava a una persona.

- No ho sembla.

- És que no vindrà.

- Per què no hauria de venir? 

- Perquè no sap que l'espero, de fet, encara que ho sabés tampoc vindria... Potser millor, així un dia deixaré d'esperar-lo.

- A mi m'agradaria que m'esperés ella... encara que jo no ho sapigués. Encara que no ho sapigués mai. Tan de bo m'esperés.

- Potser t'espera.

- No, ara ja no.

- ...

- La vida dóna moltes voltes. La seva ja no en donarà més i la meva ara està del revès, completament.

- Ho sento.

- Tranquila.

- ...

- (somriu, amb un somriure molt trist)

- Com era?

- Era com un prèssec dels bons. A vegades la tenia i altres no, de tan en tan l'enyorava, tot i que no m'agradava fer-ho tot amb ella, ja que hi ha coses que disfrutes més amb unes persones que amb unes altres. Però m'assedegava com ningú altre ho ha fet, sense arribar a cansar-me'n per molt que passés el temps i quan dormia amb ella era quan dormia millor. 
- És molt real... i molt trist.
- Sí, però pensar que és trist tampoc em serveix per a res ara.
Cada matí quan m'aixeco em pregunto què he de fer, quin pas, quin gest és el primer de molts per actuar i començar a enfrontar-me a tot el que ha passat.
No ho sé, i intento perdre'm de mi mateix, de trobar-me sol, que és el que més por em fa, sobretot a les nits.
És molt dur trobar a faltar algú quan no el pots tenir a prop per algun motiu durant un temps, sempre que sigui un temps determinat. Però quan saps que ja mai més podràs parlar amb aquella persona, que mai podràs tocar-la, sentir-la, mirar-la... llavors l'enyor t'envolta, t'absorbeix i et consumeix constantment.
I saps que és encara pitjor? Que amb el pas del temps el més possible és que aquesta enyorança es vagi reduint fins a pràcticament desaparèixer, i tot aquest dolor, tota aquesta nostàlgia perdin el significat pel camí. 
Com pot ser? Com pot morir-se així una història que t'ha fet sentir-te viu en tantes ocasions?
Em sento incapaç d'acceptar l'oblit, de renunciar a aquest patiment que és trobar-la a faltar cada segon de la meva vida perquè no estic disposat a que aquest fet condueixi la nostra història al no-res.
- Però d'aquesta manera viuràs aferrat a uns fets passats que no et permetran aprofitar el present... i cada matí et preguntaràs novament quin és el pas, quin és el gest més apropiat per a enfrontar el nou dia. Tu mateix t'obligues a romandre dins d'aquest cercle viciós.
- Tinc por d'oblidar-la...
- Però potser ara necessites deixar de pensar en ella suaument, cada dia una mica menys... obligant-te a fer  un pas qualsevol... a sortir del cercle a estones i provar d'observar el món, que la veritat és que és força entretingut.
- I ella...
- No la oblidaràs. Tot el que has après al seu costat no se t'oblidarà. És el seu regal, és l'únic regal que ens poden fer les persones i que ningú ens pot treure: les experiències i l'aprenentatge, o fins i tot, a vegades, el no-aprenentatge que n'obtenim.
El que no recordem és el que mai ha sigut nostre, el que mai ens han donat, o el que no hem volgut agafar. I això qualsevol altra persona ho pot suplir ràpidament. 
Si t'hi fixes la majoria de les relacions entre persones, estan condicionades pel tracte previ que aquestes han rebut de la relació amb altres persones.
- Les coses tampoc han estat fàcils per a tu, oi?
- No és fàcil precisament haver de prendre la decisió de fer fora de la teva vida a un... prèssec dels bons, quan veus que ell resta immòbil envoltat de dubtes i la por el bloqueja de tal manera que només el seu inconscient actúa donant-te pistes per a que t'allunyis, pistes que tu has de voler interpretar perquè no tens cap mena d'ajuda per part seva. Et sents sola quan aparentment sou dos, gairebé esquizofrènica perquè és com si tot sortís de la teva ment, com si ell fos una invenció teva, i per això la decisió de que segueixi al teu costat o no l'has de prendre tu. 
- ...
- (em sorprenc amb un somriure tímid) Mai sabem en quina situació es pot trobar cadascuna de les persones que ens creuem cada dia pel carrer...
- Excepte dies com avui, no?
- Sí... Potser el teu gest avui ha estat apropar-te a parlar amb mi... potser ja has començat a enfrontar-te a la vida sense adonar-te'n...
- Vaig a demanar un parell de birres, això s'ha de celebrar...
- És clar.

a l'hivern

Indecisa, t'espero. No has arribat que marxes, i abans de marxar penses en tornar. Però no arribes per quedar-te, una temporada, amb mi. La meva espera es converteix en incertesa, i aquesta al seu torn li cedeix el lloc a la por. Por per un món que amb més de vint anys se'm presenta desconegut, canviant, indecís com jo, com si ell alhora també estigués esperant, en una llarga i irreversible transició, el rumb que decidim prendre.

Tu i jo, classificats pel fet d'existir en una categoria, diferent però gens distant, i tot dos junts barrejats en aquest temps cíclic que creia conèixer i que m'estafa i em desconcerta.

Torna, vine per quedar-te, porta'm el teu alé, fred, que em talli la cara, que em plorin els ulls, que se'm glaçi el cos i em faci petita a sota de jerseis i mantes.
Neteja'm, escampa els fulls en brut, les plomes, la pinassa, la distància al mar i a les muntanyes, apropa-m'ho tot, les olors, com només tu pots fer.
Emporta't aquesta tebiesa que m'adorm la sang, que se m'enduu la iniciativa, que m'enfonsa en l'absència.
Glaça'm fins que em cremi la pell, trenca'm en mil bocins i agafa el que més t'agradi, com a ofrena.
Seré gebre, feta a mida per a tu, freda com el gel, i a vegades roent per a que no m'avorreixis.

objectiu.net

Aquesta nit la nostàlgia et pidolava pels carrers, escrivia manifestos, plorava desesperada, i jo sense saber consolar-la, t'escric ara: vine, deixa-ho tot i vine.

Blanques i negres

Em persegueixen, blanques i negres, en un continu moviment asimètric.
Com ombres tot al meu voltant, intento atansar-me a elles.
Probo de copiar els seus moviments però mai arribo a temps, em desesperen i per això m'atrauen.
Com una hipnosi en tons grisos forçats per la velocitat, se'm defineixen i barregen constantment; i sempre el temps, sempre.
 Em parlen, m'exciten, les necessito; play it again, Nina.

Estàticament dinàmica

I de sobte, caminant pel carrer, aturar-te perquè d'un balcó n'hi penja desmesuradament una flassada d'heura, i com si fos una senyal, asseure't al portal a esperar qualsevol cosa entre el rerefons gris de les voreres i dels murs que t'envolten, opressors d'una realitat poc creïble, desesperant i juganera.
Per uns moments deixar de ser una pèssima actriu als ulls dels desconeguts que se t'obliden i desapareixen, i per fi retrobar-te amb ell, el teu jo, del qual fa uns dies que t'amagues fent servir el temps com a escut.
Sorprendre'l amb una ganyota trista i adonar-te llavors de la necessitat simbiòtica que us uneix, de la dolça, melancòlica dependència que us condemna a aquest joc de cuit i amagar constant.
I voldries quedar-te així, nodrint-te només, ara sí, de la seva percepció, aturada sota l'heura, ensamblant pensaments un darrere l'altre.
Estàticament dinàmica.