dilluns, 14 d’octubre del 2013
tangerine, tangerine
tacant l'última escena
abans de l'hivern
s'enduen tota la melangia
uns follets escombrant la porta de casa
amb els ocells morts
que són les fulles caigudes
que volen lliures, ara si
de la branca
de la soca que els nodria
pel preu mòdic
de l'estaticisme
dimecres, 2 d’octubre del 2013
Cançó trista de viatge 28.8
Hi ha viatges que no comencen bé, dies que no acaben i silencis monòtons interromputs per una cançó molt trista, melancòlica, com la veu tremolosa de la dona que embriagada pels excessos malda per cantar-la.
Sap que malviu el final de la seva història de la mateixa manera que la guitarra vella i descuidada que l'acompanya comença tímidament la cançó, i malgrat l'ensurt inicial, és capaç de passar totalment
desapercebuda per als que l'envolten.
De fet, pots mirar a través d'ella i seguir veient la mar per la finestra del Rodalies, una mar tèbia, encalmada, que es deixa portar a contracor per unes corrents circumstancials en les que ja no hi confia.
Sap que malviu el final de la seva història de la mateixa manera que la guitarra vella i descuidada que l'acompanya comença tímidament la cançó, i malgrat l'ensurt inicial, és capaç de passar totalment
desapercebuda per als que l'envolten.
De fet, pots mirar a través d'ella i seguir veient la mar per la finestra del Rodalies, una mar tèbia, encalmada, que es deixa portar a contracor per unes corrents circumstancials en les que ja no hi confia.
dimecres, 19 de juny del 2013
de malures i remeis
Quan la notava perduda li cantava aquella cançó, i ella s'anava trobant a poc a poc... i amb el final, inclús, el trobava a ell. Era un dels seus secrets. Fora d'aquells dies detestaven la cançó.
diumenge, 4 de novembre del 2012
we'll be drinking margaritas by the sea
per a la Nus*
Thelma: You awake?
Louise: Guess you could call it that, my eyes are open.
Thelma: I'm awake too. I feel awake.
Louise: Good.
Thelma: I feel really awake. I don't recall ever feeling this awake. You know? Everything looks different now. You feel like that? You feel like you got something to live for now?
Louise: We'll be drinking margaritas by the sea, mamacita.
Thelma: You know we could change our names.
Louise: To live in a hacienda.
Thelma: I want to get a job, I'll work at Club Med.
Louise: Yeah, what kind of deal is that cop going to have to come up with to top that?
Thelma: Have to be pretty good.
Louise: Have to be pretty damn good.
 |
| - No estàs sola. - Tu tampoc, no te n'oblidis. |
dilluns, 8 d’octubre del 2012
una altra nit al carrer dels torrats
'Y a firmar en todas las paredes con mi piel:
a empezar deltoya.'
Deltoya, Extremoduro
convertida en un dragó corro per les parets,
i m'enfilo en algun balcó amb vistes al mar.
darrere d'una porta de fusta corcada
un trapezi malferit em regala una cançó.
la sang freda se m'accelera
escoltant la meva pròpia redempció:
i diu que sí, que aviat viuré una mica més a prop del cel.
dimarts, 11 de setembre del 2012
bon dia estimada
a batzegades sembla que l'endèmia vol rebrotar aquesta tardor
i quin vertigen,
tants d'ulls que somien.
 |
| 11 de setembre de 2012, satèl·lit |
dimarts, 4 de setembre del 2012
drum bun!
 |
| There's a little place, a place called space It's a pretty little place, it's across the tracks, Across the tracks and the name of the place is you like it like that, You like it like that, you like it like that, you like it like that... |
divendres, 31 d’agost del 2012
tèrbolament blava
sobredosi de lluna,
bacanal a cal llop
i marees que es confonen
benvingut setembre
bacanal a cal llop
i marees que es confonen
benvingut setembre
dimecres, 29 d’agost del 2012
the song of the dodo
Eren setze persones assegudes al voltant de tres taules de fusta ajuntades expressament per l'ocasió: un aniversari, fins i tot dos, i un retorn berlinès. El vespre transcorria sobretot alegre amb un toc lleugerament avançat de mes de setembre. Els grups de conversa es feien i es desfeien, entre les canyes i les mitjanes, seguint un equilibri dinàmic gairebé perfecte, que va resistir, fins i tot, l'arribada de les patates braves.
Exàmens de setembre, l'estiu i l'alcohol, travesses més o menys arriscades, algun cim, beques en busca i captura, l'incipient al·lopècia d'alguns i les seves particularitats genètiques, humor negre VS. humor absurd, recital de totes i cada una de les festes majors de barris que s'esdevindran en els mesos següents, àvies que envien missatges de mòbil, i capgrossos amb una pota que donen lloc a lloances fisico-socials graciosament insospitades, són alguns dels temes que es podrien destacar.
Eren setze persones de les quals com a mínim dotze havien estat recentment a un pas (un pas de la deriva genètica) de la presó. Presons preventives i jutgesses ineptes que se'n van de vacances tot fent gala dels fils que arrosseguen pertinents als seus titellaires. Acusacions falses i inoportunes que busquen el càstig d'uns caps de turc que paguin amb l'exemple per atemorir a tota la població.
Eren setze persones que van més enllà i que assenyalen sense por totes les injustícies i abusos que s'estant cometent actualment, i les mentides amb les quals els mitjans de comunicació pretenen afavorir els qui els hi paguen el sou.
A quin preu es ven la impassibilitat? I qui, en aquests moments, es pot permetre el luxe?
C'est l'histoire d'un homme qui tombe d'un immeuble de 50 étages. Le mec, au fur et à mesure de sa chute, il se répète sans cesse pour se rassurer: " Jusqu'ici tout va bien... Jusqu'ici tout va bien... Jusqu'ici tout va bien." Mais l'important, c'est pas la chute. C'est l'atterrissage.
La Haine (Mathieu Kassovitz)
Eren setze persones de les quals com a mínim dotze havien estat recentment a un pas (un pas de la deriva genètica) de la presó. Presons preventives i jutgesses ineptes que se'n van de vacances tot fent gala dels fils que arrosseguen pertinents als seus titellaires. Acusacions falses i inoportunes que busquen el càstig d'uns caps de turc que paguin amb l'exemple per atemorir a tota la població.
Eren setze persones que van més enllà i que assenyalen sense por totes les injustícies i abusos que s'estant cometent actualment, i les mentides amb les quals els mitjans de comunicació pretenen afavorir els qui els hi paguen el sou.
A quin preu es ven la impassibilitat? I qui, en aquests moments, es pot permetre el luxe?
C'est l'histoire d'un homme qui tombe d'un immeuble de 50 étages. Le mec, au fur et à mesure de sa chute, il se répète sans cesse pour se rassurer: " Jusqu'ici tout va bien... Jusqu'ici tout va bien... Jusqu'ici tout va bien." Mais l'important, c'est pas la chute. C'est l'atterrissage.
La Haine (Mathieu Kassovitz)
dissabte, 30 de juny del 2012
la meva terra, la meva sang
Sovint hi ha paraules que tot d'una decideixen empadronar-se al meu cap i llavors per molt que intenti fer-les fora, només aconsegueixo repetir-les una vegada i una altra amb cantarelles diferents.
Corrandes d'exili - Joan Oliver (Pere Quart)
Aquesta nit, es tracta d'un vers que em van fer aprendre fa molt temps, quan difícilment sentia el seu significat perquè la història, ja se sap, sempre queda més lluny que l'actualitat:
"Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir res.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena."
Però es veu que vaig manllevar aquest trosset d'història i l'he fet crèixer amb mi, i avui s'ha alçat i ha decidit revoltar-se. I cada vegada que el dic en veu alta, la pell l'invoca i la sang em corre més ràpid per les venes i tot el meu cos es transforma en ofrena a un passat, a unes emocions.
I me n'adono que el passat es repeteix i per tant també la història, com el vers que em ressona endins i em fa conscient que la meva gent també viu ara les Corrandes d'exili enmig d'una guerra subtil contra el coneixement i en busca d'un futur que aquí i a hores d'ara s'aposta en màquines escurabutxaques.
No vull cap comiat forçat, ni besar la terra abans d'allunyar-me, ni viure de l'enyor.
Al meu cap també hi ha lloc per a dites, i n'hi ha una que ara li treu el lloc al vers i em xiuxiueja que "les úniques batalles que es perden són les que s'abandonen"
I jo no puc abandonar la meva sang, ni la meva terra.
Corrandes d'exili - Joan Oliver (Pere Quart)
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
diumenge, 17 de juny del 2012
la bellesa de la discordança
una bragueta mig oberta,
un botó desenfilat,
una camisa sense planxar,
una jaqueta mal cordada.
una cremallera encallada,
un collaret trencat,
un penjoll perdut,
una arrecada desparellada.
una finestra entreoberta,
una porta mal ajustada,
una cortina sense córrer,
una persiana esquinçada.
un llit desfet i un quadre tort.
una faldilla que l'aire enfila indecent,
uns llençols oblidats al terrat,
un cafè vessat, una taca delatora:
un cigarret consumit per les hores.
dissabte, 19 de maig del 2012
that is the question
per a la Sara* que amb la seva situació m'ha fet adonar-me'n
l'amor no és feliç,
no és un detall, ni un favor, ni una mirada.
l'amor no és patiment,
no és ràbia, ni obsessió, ni uns ulls negats.
l'amor no és tranquil,
no és diplomàtic, ni feixuc, ni anguniós.
l'amor no és confiança,
ni competència, ni protecció, ni pertinença.
l'amor no és química ni física,
ni tans sols biologia.
l'amor no és impecable,
no és culte, ni respectuós, ni espera.
l'amor no és digne,
no és valent, ni lliure, ni és fa enrere.
l'amor, malauradament, només és.
"Viure. Amb totes les seves conseqüències. Inclosa la consqüència final. Viure tota la vida en un sol instant, veure sortir el sol a una terrassa de l'Eixample, abraçant a la persona adequada. Ser feliç; sentir-se, finalment, complet. Tan feliç, tan complet... que no necessitis res més. Absolutament res. Res."
La teva vida en 65'
http://www.youtube.com/watch?v=scif2vfg1ug&ob=av2n
ésser o ser: existir, tenir realitat; haver-hi.
l'amor no és feliç,
no és un detall, ni un favor, ni una mirada.
l'amor no és patiment,
no és ràbia, ni obsessió, ni uns ulls negats.
l'amor no és tranquil,
no és diplomàtic, ni feixuc, ni anguniós.
l'amor no és confiança,
ni competència, ni protecció, ni pertinença.
l'amor no és química ni física,
ni tans sols biologia.
l'amor no és impecable,
no és culte, ni respectuós, ni espera.
l'amor no és digne,
no és valent, ni lliure, ni és fa enrere.
l'amor, malauradament, només és.
 |
"Viure. Amb totes les seves conseqüències. Inclosa la consqüència final. Viure tota la vida en un sol instant, veure sortir el sol a una terrassa de l'Eixample, abraçant a la persona adequada. Ser feliç; sentir-se, finalment, complet. Tan feliç, tan complet... que no necessitis res més. Absolutament res. Res."
La teva vida en 65'
http://www.youtube.com/watch?v=scif2vfg1ug&ob=av2n
ésser o ser: existir, tenir realitat; haver-hi.
dilluns, 16 d’abril del 2012
la poeta que viu en mi, mor en tu
la poeta que viu en mi es nodreix de l'entreteniment de la nostàlgia
i renega amb més o menys calma de qualsevol signe fred de racionalitat
la poeta que viu en mi escriu en clau de dol pentagrames de records, de moments
i no se'n sap avenir de l'apatia que impregna els rostres que recorren els carrers
la poeta que viu en mi em satura les hores amb recitals de mentides desertores
i s'empara en la follia de la bellesa d'uns mots silenciosos però roents
la poeta que viu en mi es lamenta aquesta nit enyorant el teu cos entre els llençols
i passeja els seus dits per l'estigma gravat al ventre d'un cos que mai se n'ha estat
de demanar]
i renega amb més o menys calma de qualsevol signe fred de racionalitat
la poeta que viu en mi escriu en clau de dol pentagrames de records, de moments
i no se'n sap avenir de l'apatia que impregna els rostres que recorren els carrers
la poeta que viu en mi em satura les hores amb recitals de mentides desertores
i s'empara en la follia de la bellesa d'uns mots silenciosos però roents
la poeta que viu en mi es lamenta aquesta nit enyorant el teu cos entre els llençols
i passeja els seus dits per l'estigma gravat al ventre d'un cos que mai se n'ha estat
de demanar]
*poeta: persona que, sense escriure poesies, té el gust i el sentiment de la bellesa i que, a més d'estar dotada de fantasia, oblida fàcilment la realitat per l'ideal
dimarts, 13 de març del 2012
calàpets, nenúfars, princeses
 |
| http://www.fotocommunity.es/pc/pc/display/18374509 |
Buscava allò al que hom anomena cor,
el seu tros de carn arrodonida i sanguinolenta,
la seva mandonguilla corrupte i enfangada.
A vegades el podia sentir, monòton i llunyà, però viu
feréstec, insistent; la tranquilitzava saber que malgrat que s'amagués,
ferit, cansat, embriac de sang, el podria trobar.
Havia sobreviscut a la punxada del Fus Enverinat,
al malefici de la Bruixa desterrada que gemegava
des del Cau de la Lluna Viperina, totes les vesprades.
A la Sangonera nodrida de la seva sang; coàgul feixuc;
ou endimoniat; gangrena putrefacta, monyó rosegat
que havia esdevingut Drac, piròman dels seus boscos més profunds.
A les hipotètiques idees del Cavaller del Castell Inaccessible,
que per salvar-la l'empenyia penya-segat avall una vegada i una altra
i li explicava mil i un contes on sempre la condemnava: Princesa de l'Espadat.
Havia abandonat el camí cremat perseguint el ritme d'uns timbals,
resseguia la vora de l'estany com un funámbul, hipnotitzada pel so,
que li endevinava que ella era tot amb el que s'havia enfrontat:
el Fus, la Bruixa, la Sangonera, el Drac, el Cavaller i la Princesa;
sis parts ocultes, íntimes, recluses, insubmises...
sis conflictes interns que ara venien a desembocar a la bassa.
I allà estava el seu cor, atrapat dins d'un Calàpet Cantaire,
badant tranquil, a sobre d'un nenúfar que flotava en l'aigua.
Se'l mirava sorpresa però divertida, continguda... tenia unes ganes petites de besar-lo.
dimecres, 29 de febrer del 2012
28+1
Benvingudes al fascinant tripijoc de càlculs per a fer quadrar l'inesgotable temps en un calendari artificial, on les sortides i postes de sol són interrompudes pel dia i la nit, i on el ritme frenètic que se'ns imposa com a peces funcionals d'aquest sistema, no ens permet diferenciar entre cels, ni tan sols quan apareix el que ens ha de caure al damunt.
Benvingudes a la societat de consum on després d'adquirir 28 dies durant tres anys, el quart ens en regalen 1; on acostumades a la insípida rutina diària poques vegades aprofitem l'oferta; on tenim reservat al nostre nom un calendari amb els dies importants de la nostra vida marcats en vermell i els altres simplement ens ajuden a emplenar el nostre temps mediocritzat.
Benvingudes a la societat de consum on després d'adquirir 28 dies durant tres anys, el quart ens en regalen 1; on acostumades a la insípida rutina diària poques vegades aprofitem l'oferta; on tenim reservat al nostre nom un calendari amb els dies importants de la nostra vida marcats en vermell i els altres simplement ens ajuden a emplenar el nostre temps mediocritzat.
Em solidaritzo amb vosaltres avui que m'ha caigut el cel al damunt, i he sentit la presència del 29 d'una forma desmesurada, avui que he estat conscient de com passava el temps, impol·lut sempre, silenciós.
Us convido a marcar tots els dies del vostre calendari de vermell, a aturar-vos a pensar una estona... fins que surti o fins que es pongui el sol, i per què no, a celebrar el vostre no-aniversari cada dia. No hi perdeu res, sobretot si us toca celebrar l'aniversari cada quatre anys.
dilluns, 27 de febrer del 2012
lluna felina
Alícia, fa cinc nits que el somriure del gat del país de les meravelles em saluda amb una ganyota burleta des del cel.
La meva ment recrea tots els contorns del fèlid al voltant de la dentadura brillant que travessa l'atmosfera espessa que envolta la ciutat. El somrís irònic em provoca cada vespre, no puc evitar mirar-lo una segona vegada. No li faig cap pregunta perquè conec la resposta, Charles: "No m'he de preocupar pel camí que triï, doncs arribaré a algun lloc si camino el suficient". Se m'escapa un somriure a mi també, quina bogeria més atrevida! Miro l'asfalt dissimulant. Fa cinc nits que la lluna es disfressa i fa teatre. Fa cinc nits seguides que somric.
La meva ment recrea tots els contorns del fèlid al voltant de la dentadura brillant que travessa l'atmosfera espessa que envolta la ciutat. El somrís irònic em provoca cada vespre, no puc evitar mirar-lo una segona vegada. No li faig cap pregunta perquè conec la resposta, Charles: "No m'he de preocupar pel camí que triï, doncs arribaré a algun lloc si camino el suficient". Se m'escapa un somriure a mi també, quina bogeria més atrevida! Miro l'asfalt dissimulant. Fa cinc nits que la lluna es disfressa i fa teatre. Fa cinc nits seguides que somric.
diumenge, 26 de febrer del 2012
Succisa pratensis
Hoy me soñé al despertar que te follaba sin parar
siempre lo mismo y desperté, ya no me vuelvo a masturbar.
Amor castúo, Extremoduro
Quin somriure tan original, és com si no me l'acabéssis de donar.
Et miro als ulls, necessito demostrar-te que no m'imposes, encara que d'aquesta manera m'arrisqui a que descobreixis les flames on ballen les meves ninetes.
Gairebé no puc concentrar-me mentre em parles, intento trobar el posat adient, el llenguatge corporal que et faci comprendre que aquesta prohibició que duc escrita als llavis, només està per a que la malmetis a llepades, per a que l'arrenquis a mossecs. Com aquesta roba, que ara que et tinc al davant, em fa nosa; i les mans em recorren un braç i l'altre, s'arrepengen a la cintura, imaginant, ansioses, la llarga travessa pel teu cos.
Tinc la pell indignada, que em crema, roent... només que t'apropessis una mica més, podries sentir l'escalfor que emana d'aquesta epidermis consumida per la febre de tenir-te tan a prop.
Entenc el que m'està passant, m'esforço per escoltar-te però només et puc sentir i t'agraeixo amb una mirada incendiària que segueixis parlant-me. Llavors me n'adono que ja saps el que passa i que realment ets tu qui em segueix la veta, ets tu el que controles la situació sabent que com més temps estigui al teu davant més forta serà la tremolor que em baixi per l'abdomen, aturant-se a l'entrecuix, anhelant aferrar-se al teu sexe dur, viril, poderós, en una lluita desfermada pel control del plaer ofert a l'altre, sempre més i en escreix... un combat ben llarg, on tots dos guanyem.
Em mossego el llavi, ja no sé com mirar-te sense saltar-te a sobre, m'amago dels teus ulls i acostant-me a la teva orella et confeso que no puc estar-me quieta al teu costat més temps... Reacciones molt més ràpid del que m'esperava, t'abalances sobre mi abans de que acabi la frase, i en un moment em tens clavada contra la paret, empressonada i teva...
lletra: http://extremoduro.com/disco_pedra.php
siempre lo mismo y desperté, ya no me vuelvo a masturbar.
Amor castúo, Extremoduro
Quin somriure tan original, és com si no me l'acabéssis de donar.
Et miro als ulls, necessito demostrar-te que no m'imposes, encara que d'aquesta manera m'arrisqui a que descobreixis les flames on ballen les meves ninetes.
Gairebé no puc concentrar-me mentre em parles, intento trobar el posat adient, el llenguatge corporal que et faci comprendre que aquesta prohibició que duc escrita als llavis, només està per a que la malmetis a llepades, per a que l'arrenquis a mossecs. Com aquesta roba, que ara que et tinc al davant, em fa nosa; i les mans em recorren un braç i l'altre, s'arrepengen a la cintura, imaginant, ansioses, la llarga travessa pel teu cos.
Tinc la pell indignada, que em crema, roent... només que t'apropessis una mica més, podries sentir l'escalfor que emana d'aquesta epidermis consumida per la febre de tenir-te tan a prop.
Entenc el que m'està passant, m'esforço per escoltar-te però només et puc sentir i t'agraeixo amb una mirada incendiària que segueixis parlant-me. Llavors me n'adono que ja saps el que passa i que realment ets tu qui em segueix la veta, ets tu el que controles la situació sabent que com més temps estigui al teu davant més forta serà la tremolor que em baixi per l'abdomen, aturant-se a l'entrecuix, anhelant aferrar-se al teu sexe dur, viril, poderós, en una lluita desfermada pel control del plaer ofert a l'altre, sempre més i en escreix... un combat ben llarg, on tots dos guanyem.
Em mossego el llavi, ja no sé com mirar-te sense saltar-te a sobre, m'amago dels teus ulls i acostant-me a la teva orella et confeso que no puc estar-me quieta al teu costat més temps... Reacciones molt més ràpid del que m'esperava, t'abalances sobre mi abans de que acabi la frase, i en un moment em tens clavada contra la paret, empressonada i teva...
No me importa que me claves,
como a un Cristo, en la pared;
ten cuidado, no me falte de comer!
Tu me agarras, yo te empujo,
y no me hace falta más:
con tu flujo me alimento de mamar.
Pedrá, Extremoduro
I destrossarem el monstre
del pou més profund del nostre cap,
y no nos volverá a enloquecer,
si no hay nada que nos pueda quitar.
Pedrá, Extremoduro
lletra: http://extremoduro.com/disco_pedra.php
dissabte, 11 de febrer del 2012
tan cerca, tan lejos
"tan cerca, tan lejos", recordes?
i dos peixos de gel
nedant en un got,
t'enyoro si penso
que demà te'n vas.
Perquè els carrers es tornen
una mica més grisos,
una mica menys coneguts
quan et sento lluny.
"Queda't"
i m'has fet cas,
sense el teu permís
t'he robat una part
durant l'abraçada,
espero tornar-te-la
en un mes amb "a".
Aprèn del fred,
del verd, del mar;
que cada dia sentis
com val la pena
haver marxat.
Sinó no s'hi val
estar sense tu
sabent-te tan lluny.
Amb un somriure
impugnes la sentència:
impugnes la sentència:
"però tan a prop".
Pujaré la tristesa dalt les golfes,
[...] i baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Maria Mercè Marçal
dijous, 9 de febrer del 2012
la sagnia. que dolç tenir-te a dins
Entre salzes i bedolls,
el torrent i els gorgs.
Daga esmolada que rellisques
pels braços nus,
de tan vermella, la sang
enterboleix l'aigua.
I les sangoneres, petites
nimfes hematòfagues
enfilen la pell blanca, freda,
tremolosa al seu pas.
Besades de sang,
i l'anestèsic d'ofrena
pel turment que suposen
les nafres obertes.
Vessa el líquid espès,
lent, agonia fugissera
i de retruc:
verí desterrat
de la sang, esbandida.
Hirudinis excitats.
Que les meves venes
no condueixin ja mai més
aquesta agredolça metzina
que em té el cos malalt
des del primer contacte,
maleït! des d'aquell virus
infecte, en forma de petó.
La pell encesa crema,
roig l'avantbraç bull,
regalims d'incendi.
Cos desertat,
des dels cingles, estimbat.
Vall dels vents
que no saben on van.
 |
| http://naturalezacantabrica.blogspot.com/2009/08/sanguijuelas.html |
dijous, 2 de febrer del 2012
22
Avui, el dia abans, abocada des de la vora de l'espadat a aquesta vall immensa que se'm presenta amb forma de 22... no sé si existeix un número més proper a la natura que aquest: els dos ànecs, coloms, garses, merles o pardals, abellerols o falcons, o potser pingüins depenent del punt de vista, sempre tan personal.
Per moltes voltes que li dono encara no tinc clar si és que la realitat és l'exterior i jo simplement hi participo, emmotllant-me a aquest món, o si la realitat és només la meva percepció: la combinació més bàsica dels meus sentits i de les diferents coses que aquests capten processats contínuament per la meva ment.
Filosofia occidental o filosofia oriental.
El més possible és que siguin totes dues coses: un món extern i un món intern creat a partir d'aquest mitjançant tots els receptors de sensacions del meu cos.
Desprendre'm d'una vegada d'aquest abric glaçat que m'ha servit per a passar les primeres etapes del dol sense sentir gairebé res, i despullada, lliure de deutes i retrets, només amb la meva pell, llençar-me de cap des de l'espadat a la vall, des de mi al món. La passió com a dia a dia, la força perquè sí, i la lluita per mi.
Quan bufi les espelmes, desitjaré que les persones que he conegut, tant les que tornaré a veure com les que no, siguin molt valentes en el seu pas pel món. Que ser valent és l'única forma de mirar enrere i no penedir-se'n, de sentir que la vida no t'ha empresonat durant anys, sinó que l'has fet teva, que l'has aprofitat, que l'has viscut.
Em sento bé, somric en plan ganyota, i amb aquest trosset de vida que no em pesa, em disposo a fer la meva pròpia drecera a partir d'aquesta vall.
[valenta: persona que s'atreveix a fer coses arriscades, que desafia el perill o que pren decisions difícils vencent la por.]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)