Avui, el dia abans, abocada des de la vora de l'espadat a aquesta vall immensa que se'm presenta amb forma de 22... no sé si existeix un número més proper a la natura que aquest: els dos ànecs, coloms, garses, merles o pardals, abellerols o falcons, o potser pingüins depenent del punt de vista, sempre tan personal.
Per moltes voltes que li dono encara no tinc clar si és que la realitat és l'exterior i jo simplement hi participo, emmotllant-me a aquest món, o si la realitat és només la meva percepció: la combinació més bàsica dels meus sentits i de les diferents coses que aquests capten processats contínuament per la meva ment.
Filosofia occidental o filosofia oriental.
El més possible és que siguin totes dues coses: un món extern i un món intern creat a partir d'aquest mitjançant tots els receptors de sensacions del meu cos.
Desprendre'm d'una vegada d'aquest abric glaçat que m'ha servit per a passar les primeres etapes del dol sense sentir gairebé res, i despullada, lliure de deutes i retrets, només amb la meva pell, llençar-me de cap des de l'espadat a la vall, des de mi al món. La passió com a dia a dia, la força perquè sí, i la lluita per mi.
Quan bufi les espelmes, desitjaré que les persones que he conegut, tant les que tornaré a veure com les que no, siguin molt valentes en el seu pas pel món. Que ser valent és l'única forma de mirar enrere i no penedir-se'n, de sentir que la vida no t'ha empresonat durant anys, sinó que l'has fet teva, que l'has aprofitat, que l'has viscut.
Em sento bé, somric en plan ganyota, i amb aquest trosset de vida que no em pesa, em disposo a fer la meva pròpia drecera a partir d'aquesta vall.
[valenta: persona que s'atreveix a fer coses arriscades, que desafia el perill o que pren decisions difícils vencent la por.]
