 |
| http://www.fotocommunity.es/pc/pc/display/18374509 |
Buscava allò al que hom anomena cor,
el seu tros de carn arrodonida i sanguinolenta,
la seva mandonguilla corrupte i enfangada.
A vegades el podia sentir, monòton i llunyà, però viu
feréstec, insistent; la tranquilitzava saber que malgrat que s'amagués,
ferit, cansat, embriac de sang, el podria trobar.
Havia sobreviscut a la punxada del Fus Enverinat,
al malefici de la Bruixa desterrada que gemegava
des del Cau de la Lluna Viperina, totes les vesprades.
A la Sangonera nodrida de la seva sang; coàgul feixuc;
ou endimoniat; gangrena putrefacta, monyó rosegat
que havia esdevingut Drac, piròman dels seus boscos més profunds.
A les hipotètiques idees del Cavaller del Castell Inaccessible,
que per salvar-la l'empenyia penya-segat avall una vegada i una altra
i li explicava mil i un contes on sempre la condemnava: Princesa de l'Espadat.
Havia abandonat el camí cremat perseguint el ritme d'uns timbals,
resseguia la vora de l'estany com un funámbul, hipnotitzada pel so,
que li endevinava que ella era tot amb el que s'havia enfrontat:
el Fus, la Bruixa, la Sangonera, el Drac, el Cavaller i la Princesa;
sis parts ocultes, íntimes, recluses, insubmises...
sis conflictes interns que ara venien a desembocar a la bassa.
I allà estava el seu cor, atrapat dins d'un Calàpet Cantaire,
badant tranquil, a sobre d'un nenúfar que flotava en l'aigua.
Se'l mirava sorpresa però divertida, continguda... tenia unes ganes petites de besar-lo.
