la sagnia. que dolç tenir-te a dins

Entre salzes i bedolls,

el torrent i els gorgs.

Daga esmolada que rellisques

pels braços nus,

de tan vermella, la sang

enterboleix l'aigua.

I les sangoneres, petites

nimfes hematòfagues

enfilen la pell blanca, freda,

tremolosa al seu pas.

Besades de sang,

i l'anestèsic d'ofrena

pel turment que suposen

les nafres obertes.

Vessa el líquid espès,

lent, agonia fugissera

i de retruc:

verí desterrat

de la sang, esbandida.

Hirudinis excitats.

Que les meves venes

no condueixin ja mai més

aquesta agredolça metzina

que em té el cos malalt

des del primer contacte,

maleït! des d'aquell virus

infecte, en forma de petó.

La pell encesa crema,

roig l'avantbraç bull,

regalims d'incendi.

Cos desertat,

des dels cingles, estimbat.

Vall dels vents

que no saben on van.

http://naturalezacantabrica.blogspot.com/2009/08/sanguijuelas.html

22

Avui, el dia abans, abocada des de la vora de l'espadat a aquesta vall immensa que se'm presenta amb forma de 22... no sé si existeix un número més proper a la natura que aquest: els dos ànecs, coloms, garses, merles o pardals, abellerols o falcons, o potser pingüins depenent del punt de vista, sempre tan personal.
Per moltes voltes que li dono encara no tinc clar si és que la realitat és l'exterior i jo simplement hi participo, emmotllant-me a aquest món, o si la realitat és només la meva percepció: la combinació més bàsica dels meus sentits i de les diferents coses que aquests capten processats contínuament per la meva ment.
Filosofia occidental o filosofia oriental.
El més possible és que siguin totes dues coses: un món extern i un món intern creat a partir d'aquest mitjançant tots els receptors de sensacions del meu cos.

Així és que he decidit que aquest any el meu regal d'aniversari serà la intensitat.
Desprendre'm d'una vegada d'aquest abric glaçat que m'ha servit per a passar les primeres etapes del dol sense sentir gairebé res, i despullada, lliure de deutes i retrets, només amb la meva pell, llençar-me de cap des de l'espadat a la vall, des de mi al món. La passió com a dia a dia, la força perquè sí, i la lluita per mi.

Quan bufi les espelmes, desitjaré que les persones que he conegut, tant les que tornaré a veure com les que no, siguin molt valentes en el seu pas pel món. Que ser valent és l'única forma de mirar enrere i no penedir-se'n, de sentir que la vida no t'ha empresonat durant anys, sinó que l'has fet teva, que l'has aprofitat, que l'has viscut.

I a tu, tema inevitable durant un minut cada dia, ja no et culpo, no en tinc ganes i tampoc vull allargar més aquest tipus de pensaments. La resta del procés és més lent, en sóc conscient, però el dolor és vida i ara només he d'aprendre a anar-lo amollant a poc a poc.

Em sento bé, somric en plan ganyota, i amb aquest trosset de vida que no em pesa, em disposo a fer la meva pròpia drecera a partir d'aquesta vall.

[valenta: persona que s'atreveix a fer coses arriscades, que desafia el perill o que pren decisions difícils vencent la por.]

a contracorrent

Dimecres vint-i-cinc de gener. Les nou del vespre. Surto de la facultat després de fer una cervesa al local. No fa gens de fred. Baixo per un carrer on decenes d'autobusos s'organitzen per aparcar i desembarcar (tan de bo fos desembussar) el seus passatgers. Se m'empassa una onada de hooligans de totes les edats, alçades i formes possibles. Amb un rerefons blaugrana obligat em perdo per un moment entre ulls, nassos, boques, panxes, mans i cames que venen cap a mi, caminant els seus respectius portadors en sentit contrari al meu.

I jo que m'abraço al bròquil verd, l'enciam i els porros que duc entre els braços sense ser-ne conscient, amb un gest tendre de protecció cap a ells però també cap a mi. Al girar la cantonada als passatgers culés se'ls hi afegeix tota una colla de peatons guardiolistes i tots plegats parlen molt fort i riuen, excitats, aparentment contents, estranyament feliços... caminen els guerrers vers el camp de batalla.

Ben aferrada a les meves verdures adquirides tot just a la tarda, decideixo agafar una drecera per estalviar-me molestar a tot el personal noucampista amb el meu desconcertant pas a contracorrent, i perquè no, així arribar més ràpid a casa. Però abans d'enfilar el meu carrer encara em trobo amb uns quants grups de seguidors puyol-piquerians que miren estranyats el pobre bròquil verd que apreto contra el meu pit mentre enllacen un càntic messià, amb un altre en que parlen d'un tal Pepe, al qual conviden a deixar aquest món amb insistència. 

Obro la porta de casa i el meu pare em saluda amb un: "Ostres, avui juga el Barça" i vaig corrents, encara amb l'enciam i la resta als braços, a mirar-me al mirall del lavabo per si ho porto escrit a la cara, i per sort jo no m'ho sé trobar. Així que aprofitant la nit de disbauxa que s'esdevé a la ciutat, m'afanyo a endreçar els diferents vegetals, em cuino ràpidament un sopar de carbassa amb bistec i abans de que algú a casa se n'adoni, arreplego l'ordinador i els auriculars i aviso la Nit d'amagat, i en menys de cinc minuts ens asseiem a un racó del terrat, a explicar-nos la tarda fins que s'adorm arraulida al meu costat i llavors jo obro l'ordinador i començo a escriure mentre me la miro de reüll i penso que la meva passió no és blaugrana sinó negraiblanca en molts sentits.

païnt la tristesa, calma

Anava a escriure un text que comencés per "maleïda...", però gràcies en part al poc temps del que disposo aquests dies, la ràbia plena de retrets s'ha anat descomposant per donar lloc a una calma farcida de sentiments.
I ara tu descanses, amb aquella no-son plàcida dels qui se'ls ha aturat el temps.
Malgrat el rebombori, la sorpresa, les presses i els corre-cuites de la gent que t'envolta, tu restes quiet, tranquil, aïllat psíquicament de tothom.
I jo, que et busco en el temps i és allà on et veig, assegut a la taula fent una cervesa amb els amics; cuidant de la teva filla, la meva amiga, mentre ens fas riure fent el ximple a la platja; enorgullin-te de nosaltres encara que acabéssim de destrossar a Mozart en un concert de piano a quatre mans; repassant amb la guitarra antigues cançons, des dels anys 70 fins als 90, la nit de cap d'any; sent més proper que molts familiars per a mi...
No entraré a la saleta on et tenen per a que la gent s'acomiadi de tu, prefereixo imaginar-te sa i simplement adormit i acomiadar-me de tu amb records d'aquest tipus.

I ara emprens un gran viatge de tornada, un que de segur farà tothom el dia indicat i desitjo que sigui un procés molt agradable. Cada teixit del teu cos s'acabarà fragmentant en molècules plenes de vida que seguiran en aquest món i esdevindran part d'altres organismes. Curiós, però naturalment simple aquesta poca diferenciació entre la mort i la vida. Ens comencem a morir quan neixem i tornem a néixer quan ens morim. Aquesta és la veritable eternitat, encara que la volguem separar en dos noms diferents i a més definits de manera oposada, quan no és així. Generalment com més temps passa de vida, més mort estàs, i com més temps portes mort, més parts de tu han tornat a iniciar el cicle de la vida, i és clar, per tant també de la mort... i aquí és quan la definició comença a entrar en bucle. No es pot esperar més d'un cicle.

I els que quedem aquí, com ens estem morint encara, som els que patim, els que et trobem a faltar, i en els que has deixat un buit impossible de suplantar.
Sé que moltes persones intentaran omplir-li aquest buit a la teva filla, a la meva amiga, fins que se n'adonin que és impossible perquè el buit d'un pare no s'omple mai. I ella  haurà d'aprendre a viure amb això. Però no et preocupis, estaré al costat de la teva nena. I se'n sortirà. Promès.

"un-tallat-siusplau"

Decideixo fer una aturada en l'estudi, és un bon moment per a fer un cafè, però no en queda a casa i baixo al carrer en busca d'un bar, cafeteria o el que faci falta. Decideixo començar amb un itinerari aleatori: el primer tram a l'esquerra, sobretot. Després a la dreta, va, i a la següent cantonada a l'esquerra simplement perquè és el tercer moviment  i el tres és un número d'esquerres totalment. Somric, però la gent no se n'adona perquè ni miren, ni s'hi veuen.
Entro en un bar d'aquests petits on amb prou feines hi caben tres o quatre taules ben endreçades, en fila, que travessen tot el local. M'enfilo d'esquenes en un tamboret, al costat d'un home que es pren un refresc de cola rebaixat amb rom, mentre mira embadalit cap al televisor sense volum, on hi estan fent un partit de futbol d'uns equips que no li importen a ningú.
M'arrepenjo a la barra esperant a que el paio que fa de cambrer i que està, mínim, a més de mil quilòmetres de distància, eclipsat per un llibre gruixut de tapes dures i blaves que segur que parla d'alguna història al mar (perquè ja se sap que els llibres que tenen alguna tonalitat blavosa a la portada, contenen al seu interior alguna referència al mar... O sinó així hauria de ser, perquè el mar intenta ser blau malgrat que la humanitat ens hi capfiquem amb el contrari i no-sé-quantes variacions), em vulgui posar "un-tallat-siusplau".

I, saps què? No tenim el que ens mereixem, ni ens mereixem el que tenim. Mai. La cosa aquesta, a la que li diem vida (de normal) no funciona pas segons el conceptes de bé i de mal que nosaltres coneixem i que moltes persones tenen com a certs. Fins i tot quan et penses que ja ho has superat, a vegades te n'adones de que t'estas burxant simplement perquè per uns instants has avaluat la teva vida en funció d'aquest bé i d'aquest mal, que a l'hora de la veritat no representen res, són inútils com a mitjans d'avaluació de la nostra "cosa".
Perquè, què et penses? Que si s'han portat malament amb tu, et vindrà algú perquè obviament t'ho mereixes, a dir-te: "Ai, pobreta, que t'han fet mal? Tranquila, que jo sóc un tio de puta mare i t'enamoraràs de mi infinitament i en un parell de mesos ni t'enrecordaràs d'aquell babau que ni sabia qui era, ni el que volia, o encara pitjor, que sí que ho sabia però no t'ho volia dir clarament per no "fer-te mal" (aviam...). Doncs aquí estic jo per a fer-te sentir la dona més afortunada del món disposat a fer coses que ni t'imagines."


Que no, que no ens enganyem, tant no! 


O et penses que si has fet alguna cosa dulenta (sí, escrit amb"u" i acompanyat d'un terrible, però bé s'ha de dir que particular i original en sí, accent de la ciutat comtal) et vindrà algú també per dir-te: "Eh tia, que estúpida que has sigut amb aquest noi. Que no has vist que ell n'estava massa de tu quan tu encara no sabies ni que significava i has jugat amb ell de mala manera mentre no apareixia cap altre pel camí?"  


Tampoc, tampoc.


Ai! I les energies què? Aquestes sí que compten una mica... Però per la pròpia experiència personal em sembla que amb això de la superpoblació estan una mica desconcertades i van de rebot en rebot sense saber massa bé on situar-se en cada moment. Què hi farem, tu. Tampoc començarem a resoldre tots els problemes precisament per aquí.


Això sí, decidint, doncs, que no perquè m'ho mereixi, ni perquè ho necessiti de manera vital (si més no, arribats al punt en que estem ara), el que sí que m'agradaria, d'aquí a un, dos, tres, molts o no tants anys, és saber la veritat. La veritat sorgida de la seva boca. La veritat freda, ràpida i sanguinolenta, però la veritat de totes maneres. El tros de vida en forma de punyal que tal i com te'l claven, surt també, i no la fletxa enverinada dels enganys que t'asseca el cor lentament. 


Per curiositat, com qui llegeix el resum d'una pel·lícula perquè s'ha adormit mentre l'estava mirant i un cop despert pràcticament no ha entès el final.
És clar que no és que jo m'hagués adormit a la meva vida, eh, el que badava era l'altre, no fotem.
Però sí, amb la fredor que caracteritza a la distància, potser no estaria malament una breu pero sincera explicació de les coses, posats a demanar.


Total, que se m'ha passat l'estona sense ni adonar-me'n, i li pregunto al cambrer "i quant et dec?" i em respon sense mirar-me (perquè està llegint, eh) que "un-euru-amb-deu" i li deixo sobre de la barra i me'n vaig pensant que no està malament això d'anar al bar a parlar amb una mateixa. Podria fer-ho de tan en tan, de fet, em queda pràcticament tot un mes d'exàmens.

"Ja no visc com un rèptil,

no necessite el teu calor."