Aquesta nit, es tracta d'un vers que em van fer aprendre fa molt temps, quan difícilment sentia el seu significat perquè la història, ja se sap, sempre queda més lluny que l'actualitat:
"Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir res.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena."
Però es veu que vaig manllevar aquest trosset d'història i l'he fet crèixer amb mi, i avui s'ha alçat i ha decidit revoltar-se. I cada vegada que el dic en veu alta, la pell l'invoca i la sang em corre més ràpid per les venes i tot el meu cos es transforma en ofrena a un passat, a unes emocions.
I me n'adono que el passat es repeteix i per tant també la història, com el vers que em ressona endins i em fa conscient que la meva gent també viu ara les Corrandes d'exili enmig d'una guerra subtil contra el coneixement i en busca d'un futur que aquí i a hores d'ara s'aposta en màquines escurabutxaques.
No vull cap comiat forçat, ni besar la terra abans d'allunyar-me, ni viure de l'enyor.
Al meu cap també hi ha lloc per a dites, i n'hi ha una que ara li treu el lloc al vers i em xiuxiueja que "les úniques batalles que es perden són les que s'abandonen"
I jo no puc abandonar la meva sang, ni la meva terra.
Corrandes d'exili - Joan Oliver (Pere Quart)
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
