Pàgines


dissabte, 30 de juny del 2012

la meva terra, la meva sang

Sovint hi ha paraules que tot d'una decideixen empadronar-se al meu cap i  llavors per molt que intenti fer-les fora, només aconsegueixo repetir-les una vegada i una altra amb cantarelles diferents.
Aquesta nit, es tracta d'un vers que em van fer aprendre fa molt temps, quan difícilment sentia el seu significat perquè la història, ja se sap, sempre queda més lluny que l'actualitat:

"Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir res.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena."

Però es veu que vaig manllevar aquest trosset d'història i l'he fet crèixer amb mi, i avui s'ha alçat i ha decidit revoltar-se. I cada vegada que el dic en veu alta, la pell l'invoca i la sang em corre més ràpid per les venes i tot el meu cos es transforma en ofrena a un passat, a unes emocions.

I me n'adono que el passat es repeteix i per tant també la història, com el vers que em ressona endins i em fa conscient que la meva gent també viu ara les Corrandes d'exili enmig d'una guerra subtil contra el coneixement i en busca d'un futur que aquí i a hores d'ara s'aposta en màquines escurabutxaques.

No vull cap comiat forçat, ni besar la terra abans d'allunyar-me, ni viure de l'enyor. 

Al meu cap també hi ha lloc per a dites, i n'hi ha una que ara li treu el lloc al vers i em xiuxiueja que "les úniques batalles que es perden són les que s'abandonen" 

I jo no puc abandonar la meva sang, ni la meva terra.






Corrandes d'exili - Joan Oliver (Pere Quart)

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.


L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una mare de Déu
que han trobat a la muntanya).


Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

diumenge, 17 de juny del 2012

la bellesa de la discordança


una bragueta mig oberta,
un botó desenfilat, 
una camisa sense planxar,
una jaqueta mal cordada.

una cremallera encallada,
un collaret trencat, 
un penjoll perdut, 
una arrecada desparellada.

una finestra entreoberta,
una porta mal ajustada,
una cortina sense córrer,
una persiana esquinçada.

un llit desfet i un quadre tort.

una faldilla que l'aire enfila indecent,
uns llençols oblidats al terrat,
un cafè vessat, una taca delatora:
un cigarret consumit per les hores.



dissabte, 19 de maig del 2012

that is the question

per a la Sara* que amb la seva situació m'ha fet adonar-me'n


l'amor no és feliç,
no és un detall, ni un favor, ni una mirada.
l'amor no és patiment,
no és ràbia, ni obsessió, ni uns ulls negats.
l'amor no és tranquil,
no és diplomàtic, ni feixuc, ni anguniós.
l'amor no és confiança,
ni competència, ni protecció, ni pertinença.
l'amor no és química ni física,
ni tans sols biologia.
l'amor no és impecable,
no és culte, ni respectuós, ni espera.
l'amor no és digne,
no és valent, ni lliure, ni és fa enrere.


l'amor, malauradament, només és.




"Viure. Amb totes les seves conseqüències. Inclosa la consqüència final. Viure tota la vida en un sol instant, veure sortir el sol a una terrassa de l'Eixample, abraçant a la persona adequada. Ser feliç; sentir-se, finalment, complet. Tan feliç, tan complet... que no necessitis res més. Absolutament res. Res."
La teva vida en 65'

http://www.youtube.com/watch?v=scif2vfg1ug&ob=av2n



ésser o ser: existir, tenir realitat; haver-hi.

dilluns, 16 d’abril del 2012

la poeta que viu en mi, mor en tu

la poeta que viu en mi es nodreix de l'entreteniment de la nostàlgia
i renega amb més o menys calma de qualsevol signe fred de racionalitat


la poeta que viu en mi escriu en clau de dol pentagrames de records, de moments
i no se'n sap avenir de l'apatia que impregna els rostres que recorren els carrers


la poeta que viu en mi em satura les hores amb recitals de mentides desertores
i s'empara en la follia de la bellesa d'uns mots silenciosos però roents


la poeta que viu en mi es lamenta aquesta nit enyorant el teu cos entre els llençols
i passeja els seus dits per l'estigma gravat al ventre d'un cos que mai se n'ha estat 
                                                                                                      de demanar]





*poeta: persona que, sense escriure poesies, té el gust i el sentiment de la bellesa i que, a més d'estar dotada de fantasia, oblida fàcilment la realitat per l'ideal


dimarts, 13 de març del 2012

calàpets, nenúfars, princeses




http://www.fotocommunity.es/pc/pc/display/18374509


Buscava allò al que hom anomena cor,
el seu tros de carn arrodonida i sanguinolenta,
la seva mandonguilla corrupte i enfangada.

A vegades el podia sentir, monòton i llunyà, però viu
feréstec, insistent; la tranquilitzava saber que malgrat que s'amagués, 
ferit, cansat, embriac de sang, el podria trobar.

Havia sobreviscut a la punxada del Fus Enverinat,
al malefici de la Bruixa desterrada que gemegava
des del Cau de la Lluna Viperina, totes les vesprades.

A la Sangonera nodrida de la seva sang; coàgul feixuc;
ou endimoniat; gangrena putrefacta, monyó rosegat
que havia esdevingut Drac, piròman dels seus boscos més profunds.

A les hipotètiques idees del Cavaller del Castell Inaccessible,
que per salvar-la l'empenyia penya-segat avall una vegada i una altra
i li explicava mil i un contes on sempre la condemnava: Princesa de l'Espadat.

Havia abandonat el camí cremat perseguint el ritme d'uns timbals,
resseguia la vora de l'estany com un funámbul, hipnotitzada pel so,
que li endevinava que ella era tot amb el que s'havia enfrontat: 

el Fus, la Bruixa, la Sangonera, el Drac, el Cavaller i la Princesa;
sis parts ocultes, íntimes, recluses, insubmises... 
sis conflictes interns que ara venien a desembocar a la bassa.

I allà estava el seu cor, atrapat dins d'un Calàpet Cantaire,
badant tranquil, a sobre d'un nenúfar que flotava en l'aigua.
Se'l mirava sorpresa però divertida, continguda... tenia unes ganes petites de besar-lo.