Estàticament dinàmica

I de sobte, caminant pel carrer, aturar-te perquè d'un balcó n'hi penja desmesuradament una flassada d'heura, i com si fos una senyal, asseure't al portal a esperar qualsevol cosa entre el rerefons gris de les voreres i dels murs que t'envolten, opressors d'una realitat poc creïble, desesperant i juganera.
Per uns moments deixar de ser una pèssima actriu als ulls dels desconeguts que se t'obliden i desapareixen, i per fi retrobar-te amb ell, el teu jo, del qual fa uns dies que t'amagues fent servir el temps com a escut.
Sorprendre'l amb una ganyota trista i adonar-te llavors de la necessitat simbiòtica que us uneix, de la dolça, melancòlica dependència que us condemna a aquest joc de cuit i amagar constant.
I voldries quedar-te així, nodrint-te només, ara sí, de la seva percepció, aturada sota l'heura, ensamblant pensaments un darrere l'altre.
Estàticament dinàmica.

De què té gust un petó un diumenge a les 9 del matí?

Una vegada un amic em va preguntar que quin gust tenia un petó un diumenge a les 9 del matí.
En aquell moment no li vaig saber respondre i recordo que vaig sentir una por petita davant la incertesa de si mai ho sabria.
Ja fa un temps però, puc dir que per mi un petó un diumenge a les 9h del matí...
... té gust a la nit anterior, a l'última cervesa, o a tast de crema d'orujo i molt sovint al proper café que et
prendràs abans de sortir de casa;
a les ganes de seguir despert tot just ficar-te al llit, i a la tendresa suau dels llençols quan t'estàs despertant
i t'envolta aquella claror com una mena de boira hipnòtica;
a mandra en forma de tarda de pluja que vindrà, o a alegria nevada per la presencia de les muntanyes, la flaira de les quals s'ha escolat per la finestra durant tota la nit i s'escampa per l'habitació emplenant cada racó.
A vegades l'acompanya un toc subtil de mandarina, de melmelada de nabius, de iogurt amb cereals de xocolata, i fins i tot en alguna ocasió, de migdiada de romesco o de vespre de cacau 85%.

I em sorprenc, confosa, tement l'oblit, que ve de la mà del temps, de la resposta a la pregunta d'aquell amic que ja fa uns anys que no veig.

passeig d'una nit d'estiu

De tornada a casa m'ha semblat veure el teu cotxe pel carrer... quina troballa més inoportuna!
I ja hi som, neguitosa cap avall d'aquella rambla-guitarra tan llarga, i a mi que m'agrada, ja em tens tot el camí cavil·lant, perduda en la foscor de l'envesprat, com si qualsevol que passés al meu voltant no fos més que l'ombra, l'ombra d'algú d'un món pel qual jo ja no passejava.
I el teu cotxe... ni m'hi vaig poder acomiadar! Nosaltres que havíem compartit 2 anys d'aventures i sexe furtiu, i de regal, les marques als meus genolls.
Quina sensació de pertinença, de criatura arrencada dels braços de la mare... i de qui seràs ara, petit?
Les meves teories morien en aquell instant... Si això ho sento pel cotxe, que sento per l'home que el condueix? Millor dit, si això ho sento per un cotxe, que sentiré per l'home que el condueixi?
Jo que ja no sé creure en les parelles ni en tot el llistat de suposicions que comporta formar-hi part, que m'he decidit a estimar sense mesura, sense límits, sent-l'hi fidel al amor en general... i de sobte un cotxe em fa tocar de peus a terra, de peus i de cap i de tot!
Aquest sentiment de pertinença, de possessió, de dependència... és el que dóna lloc a les parelles! Llavors són les nostres mancances, les nostres debilitats, els nostres buits, que ens reclamen que algú els supleixi!
I, normalment, ha d'ésser una persona, perque sobretot si és d'amagat, més d'una porta molts de mals de cap que a llarg termini fan més nossa que servei.
Llavors, una persona que sigui capaç d'estar bé en tots els sentits, que se senti completa per si mateixa, no necessitarà a ningú, sinó que podrà compartir-se amb unes quantes. Però, em pregunto, d'aquesta manera no ens deshumanitzem una mica? No està en la naturalesa de l'ésser humà tenir una part dèbil? Teòricament ho desconec, però en la pràctica asseguro que si no tenim una part dèbil no en tenim cap.
I bé, aquí és quan sense cap tipus de problema he decidit ser una mica menys humana per a poder ser coherent amb la meva teoria sobre l'amor global.
Així que estimada etapa deshumanitzant, aquí vinc amb els meus 6 sentits, sense por de cap mena...
que si em fas equivocar no seràs més que una altra fase de la meva vida més o menys dolorosa, més o menys bunica, de la qual hauré aprés i hauré extret una altra teoria per a seguir conduint aquesta vida, que saps que et dic, que m'agrada, i massa i tot a vegades!

i digue'm...

... fins a quin extrem vam arribar, amor?
fins a quin maleït punt d'agonia?
era el que havíem dit aquell dia poc després de conèixer-nos, que només ho deixaríem estar quan la situació hagués arribat a un punt més que insostenible?
al teu costat he viscut la primavera més dolça i màgica de la meva vida, però també el més llarg, subtil i profund dels inferns.
què ens hem fet? se m'havia oblidat fins i tot riure!

carta per a tu

Bona nit,

Se'm fa estrany i és que no m'ho esperava, però després d'haver parlat amb tu l'altre dia em sento molt forta, com feia temps que no m'hi sentia, i és agradable.
Evidentment va ser molt intens veure't i en el moment en qüestió em ballaven per dins lluites i confrontacions de sentiments i de raonaments, però tot i que potser vaig parlar un pèl massa, crec que et vaig dir el que t'havia de dir, ni més ni menys, i de la manera més sincera.
De tot, em quedo amb el moment més violent curiosament en forma de un "i et trobo a faltar, perquè et trobo a faltar molt" i el teu "jo també et trobo a faltar" amb el teu accent empordanés esmicolat per la situació.
Per què? Per la intensitat intrínseca de la frase en sí, perquè m'agrada com a comiat del que hem tingut, perquè és dramàtic i farragós, i et deixa amb el regust amarg d'una cançó de rock dels 70 feta a mida.

Val a dir que des de llavors que no t'he vist i que no he tingut massa temps per a reflexionar-hi com sé que hagués fet si l'hagués tingut, però la meva vida aquests dies corre a contrarellotge mentre intento arreglar mig món, i cal remarcar que sento que m'ha anat bé que això fos així perquè tot se'm fa més lleuger.
La càrrega no té temps d'acumular-se i flueix a la força, que és el que jo més necessito, fluir indefinidament.
Suposo que a llarg termini el resultat seria semblant, però d'aquesta manera m'estalvio el plany i tot el que comporta.
Desitjo contínuament que voli el temps.

Em sento forta perquè he començat a païr-ho i veig que no se'm torna massa, només una miqueta, segons les ànsies, a l'estil ceba. Ara consisteix en anar fent i anar-me cuidant, mimant i arreglant-me per dins, agafar un parell de minuts al dia, cada dia i dir-me: "vinga maca, sigues el que ets, viu el que ets i disfruta-ho en cada moment".

Aprofito per a comentar que també em sento forta, perquè malauradament o no, però tal i com bufen els vents actualment, em sento coherent amb el què ha passat, de fet sabia que hauria d'arribar el dia, per a tots dos.

Ara no hi pensaré massa, és part de l'autoteràpia imposada inquisitivament, però et guardaré com un record de color verd tèrbol. I quan l'obri sentiré el gust de la xocolata negra desfent-se al costat del foc, la olor que deixàvem al llit, els cants de les mallerengues petites, dels picots garzers i de les cotxes fumades i tot en conjunt em transportarà al moment en que semblava que ens foniem l'un amb l'altre mentre ens parlàvem a cau d'orella per fer-nos conscients de la sort que teníem per tot el que estavem vivint.

I com deia Baudelaire,
"mais qu'importe l'éternité de la damnation à qui a trouvé dans une seconde l'infini de la jouissance?"


Seràs únic per a mi, no ets substituïble.

Ens veiem.