Bona nit,
Se'm fa estrany i és que no m'ho esperava, però després d'haver parlat amb tu l'altre dia em sento molt forta, com feia temps que no m'hi sentia, i és agradable.
Evidentment va ser molt intens veure't i en el moment en qüestió em ballaven per dins lluites i confrontacions de sentiments i de raonaments, però tot i que potser vaig parlar un pèl massa, crec que et vaig dir el que t'havia de dir, ni més ni menys, i de la manera més sincera.
De tot, em quedo amb el moment més violent curiosament en forma de un "i et trobo a faltar, perquè et trobo a faltar molt" i el teu "jo també et trobo a faltar" amb el teu accent empordanés esmicolat per la situació.
Per què? Per la intensitat intrínseca de la frase en sí, perquè m'agrada com a comiat del que hem tingut, perquè és dramàtic i farragós, i et deixa amb el regust amarg d'una cançó de rock dels 70 feta a mida.
Val a dir que des de llavors que no t'he vist i que no he tingut massa temps per a reflexionar-hi com sé que hagués fet si l'hagués tingut, però la meva vida aquests dies corre a contrarellotge mentre intento arreglar mig món, i cal remarcar que sento que m'ha anat bé que això fos així perquè tot se'm fa més lleuger.
La càrrega no té temps d'acumular-se i flueix a la força, que és el que jo més necessito, fluir indefinidament.
Suposo que a llarg termini el resultat seria semblant, però d'aquesta manera m'estalvio el plany i tot el que comporta.
Desitjo contínuament que voli el temps.
Em sento forta perquè he començat a païr-ho i veig que no se'm torna massa, només una miqueta, segons les ànsies, a l'estil ceba. Ara consisteix en anar fent i anar-me cuidant, mimant i arreglant-me per dins, agafar un parell de minuts al dia, cada dia i dir-me: "vinga maca, sigues el que ets, viu el que ets i disfruta-ho en cada moment".
Aprofito per a comentar que també em sento forta, perquè malauradament o no, però tal i com bufen els vents actualment, em sento coherent amb el què ha passat, de fet sabia que hauria d'arribar el dia, per a tots dos.
Ara no hi pensaré massa, és part de l'autoteràpia imposada inquisitivament, però et guardaré com un record de color verd tèrbol. I quan l'obri sentiré el gust de la xocolata negra desfent-se al costat del foc, la olor que deixàvem al llit, els cants de les mallerengues petites, dels picots garzers i de les cotxes fumades i tot en conjunt em transportarà al moment en que semblava que ens foniem l'un amb l'altre mentre ens parlàvem a cau d'orella per fer-nos conscients de la sort que teníem per tot el que estavem vivint.
I com deia Baudelaire,
"mais qu'importe l'éternité de la damnation à qui a trouvé dans une seconde l'infini de la jouissance?"
Seràs únic per a mi, no ets substituïble.
Ens veiem.
